En esta nova aportació a l’apartat “veïnat”, dediquem unes més que merescudes pàgines al nostre estimat veí José Royo Jara. Tenim la sort de comptar amb el relat del seu fill, José Royo García, transformat en biografia per Ramon Arqués. El resultat és un document amb el que esperem que es complisca el desig que l’autor transmet en les últimes línies “José Royo Jara morí a l’edat de 82 anys. Però d’un veí com ell, no n’hauríem de perdre mai la memòria”. Com que el barri el fem les persones que l’habitem, pagarà molt la pena tractar de mantindre en la memòria a aquelles persones que han format el nostre passat i sobre el record de les quals caldria matindre arrelat el present.

A continuació podeu descarregar el document en PDF. També teniu l’opció de continuar abaixant i trobar el text complet sense necessitat d’obrir cap document. De seguida trobareu l’índex i una presentació que explica el procés de construcció d’esta biografia millor del que podem parafrasejar-lo en estes línies.

JOSÉ ROYO JARA

(8 gener 1911 – 18 març 1993)

Obrer autodidacta, cult, enamorat del teatre
musical, esportista, espòs i pare exemplar,
veí col·laborador de les causes col·lectives

 

València, octubre de 2023

 Índex

PRESENTACIÓ

[De Casas Ibáñez a Russafa]
[Afecció esportiva: Atletisme. Boxa…]
[Guerra de 1936-1939. Royo es casa amb Llanos]
[Indústria de guerra en la UNL. Trasllat a Elda]
[De nou en la UNL]
[L’Escola d’Aprenents de la UNL.  Don Eduardo i el Patronat. El futbol a Natzaret]
[Benimar. Pepe Valls]
[Impulsor de l’equip de futbol de Benissanó]

APÈNDIXS

PRESENTACIÓ

Aquesta biografia té el seu origen en una conversa totalment informal durant el Dia del Llibre i del Medi ambient de fa uns quants anys. Enmig del xivarri de la plaça i els pasdobles de la banda del Centre de Música i Dansa Natzaret, no sé arran de què, Pepe Royo García em comentà algunes coses de la vida del seu pare, José Royo Jara. A pesar de la precària situació del moment, ja em van semblar molt interessants alguns comentaris sobre la vida de José Royo Jara, i m’ho vaig anotar per més endavant.

Passats uns anys, preparant els treballs per a la segona part de la història de Natzaret i coincidint amb el confinament de la pandèmia, vaig haver de consultar Pepe per algun aspecte que m’interessava aclarir i que ell coneixia bé. Ho feia mitjançant escrits que amb la prescrita discreció sanitària li feia arribar, prèvia conversa per telèfon. Escrits que Pepe em contestava amb una precisió insospitada. En aquests escrits, de retruc, va tornar a fer memòria del seu pare. Va ser llavors quan vaig decidir de conèixer millor la seua vida. I així, amb escrits d’anada i tornada, com si d’una correspondència es tractàs, vaig anar confegint la trajectòria tot ordenant els records que Pepe m’havia anat passant en les diferents missives i a través de xarrades telefòniques.

Encara durant l’any 2023 hem seguit afinant la redacció amb dates noves que ell anava recordant. El fet de tenir gairebé tots els seus records escrits –tot i que sovint molt dispersos en les diferents missives– m’ha permés de respectar-los al màxim. De manera que jo pràcticament m’he limitat a ordenar-los i fer-ne la redacció. Pepe també em passà alguna foto i algun retall de premsa que conservava amb anotacions manuscrites del seu pare. Algunes de les dades he mirat de confirmar-les cercant a internet. Tot i que això unes vegades ha estat possible i altres no, la sorprenent memòria de Pepe està fora de dubte. La redacció final ha estat repassada per Pepe donant-li el vist i plau.

Tot plegat ha sigut un treball que he fet amb molt de gust perquè em semblava que mereixia la pena deixar constància de la vida exemplar del seu pare.

Ramon Arqués Grau

*   *   *

 

[De Casas Ibáñez a Russafa]

José Royo Jara era fill de José Ramon Royo Mantecón i Encarnación Jara, naturals respectivament de Casas Ibáñez i de Casas de Juan Núñez (Albacete). José Ramon era practicant quan li donaren destí a la plaça de bous. Aleshores es traslladaren a València comprant-se un pis al barri de Russafa prop del lloc de treball, la plaça de bous, on en aquell temps es feien molts festejos: corregudes, “novillades”, còmics, boxa, lluita lliure, etc. Tenien molta fama.

Plaça de bous 1920 (https://valenciablancoynegro.blogspot.com/2008/08/plaza-de-toros_19.html)

Quan la seua mare Encarnación estava per parir se n’anava al poble, amb la família, i allí naixien els xiquets, encara que al cap d’uns mesos se’n tornava a Russafa amb la criatura. El matrimoni tingué set fills que quedaren orfes quan el seu pare va morir a causa d’un accident. La mala sort va fer que Encarnación, ja vídua, patira de cataractes –malaltia en aquell temps incurable– i es quedà cega. De manera que els fills hagueren de buscar-se la vida: dos se n’anaren a l’Argentina, i José Royo Jara hagué de treballar per mantenir la mare i un germà que quedà malament d’un accident. Aquesta situació va ser la causa que mai poguera estudiar, únicament treballar… Havia anat a escola a Russafa als sis o set anys, però als 8 anys ja treballava en un forn, i poc temps després en el taller d’una cristalleria donant-li a les manxes grans per a que tingueren aire per unflar el vidre.

Això no obstant, era intel·ligent i molt afeccionat al teatre fins al punt que va participar com actor en la Societat Social de Russafa. De vegades, per animar la festa, amb un ninot que es va fer imitava el personatge Liborio[1] del famós ventríloc i màgic valencià Paco Sanz Baldoví. Quan venien al teatre Apol·lo companyies líriques, contractaven artistes entre els semi professionals  per completar els cors i els figurants; així que en algunes representacions també participà ell en els cors, afeccionat com era a la sarsuela. “Era un enamorat del baríton Marcos Redondo, per a ell el millor –explica el seu fill Pepe Royo–. Li queia la baba recordant les vegades que havia estat prop d’ell, el seu ídol”. Afecció al teatre, la sarsuela i la música que més tard transmetria als fills amb infinitat de vegades que duria la família sencera al teatre Apol·lo. A poc a poc, amb senzillesa, es va anar fent una persona culta.

https://www.prospectosdecine.comvalencia-teatro-apolo-el-primer-cine-en-valencia

[Afecció esportiva: Atletisme. Boxa…]

A banda de l’afecció al teatre musical, gaudia d’una complexió física molt bona que des de sempre li facilità la pràctica de diverses classes d’esport. Li agradava córrer, tant que arribà a ser un bon corredor de fons. De jovenet, treballava en una empresa ubicada prop de l’actual Carrer Cardenal Benlloc dedicada a transportar arena, grava etc. del llit del Túria. Sovint veia passar els atletes del Club València d’Atletisme fent carreres d’entrenament. Espontàniament molts dies sense dir res es posava a córrer al costat dels atletes. La resistència i velocitat que mostrava cridà l’atenció del preparador que, encuriosit, l’entrevistà i finalment li permeté de participar en el Club després d’una prova que superà sobradament. Tenia aleshores 16 anys.

Des d’aquell dia participà en els entrenaments i les competicions arribant a ser molt bon corredor de fons. Fins i tot arribà a participar en competicions importants en les quals guanyà diverses copes. De fet, com a membre del València CF d’Atletisme va ser triat en dues ocasions per a la selecció espanyola: una en el I^er Campionat d’Espanya de Marató celebrat a Barcelona el 29 de juny de 1928: per a eixe esdeveniment sols sis esportistes foren seleccionats, i un d’ells era José Royo Jara, tot i que no pogué acabar tota la cursa.

1er campionat d’Espanya de Marató 29 de Juny de 1928 (http://www.pedrola-corre.com/2018/02/recuerdos-del-i-campeonato-de-espana-de.html)

En una altra ocasió, com a participant de la selecció espanyola d’atletisme en les proves europees de París. I al llarg de la seua vida va participar en diferents competicions d’atletisme locals, regionals, nacionals i internacionals. Furgant en la premsa històrica i en internet hem pogut trobar algunes mostres de la seua participació en carreres locals. En concret tenim constància de la Carrera de Nadal de 10 Km de 1928, en la qual participà amb el Norte C.F. de Russafa i quedà en seté lloc d’entre tretze classificats.[2]  En la VI Vuelta a Valencia a pie organitzada pel diari El Mercantil Valenciano en octubre de 1929, amb un circuit de 6.200 m i la participació de cinc-cents atletes davant de més de 140 mil espectadors, José Royo com a integrant del Boxing Club també de Russafa quedà en el número 49 d’entre 229 classificats.[3] Finalment ens consta la seua participació en la Vuelta al Levante por etapas en 1930, i en la carrera València-Gestalgar (52 km) en 1950, que guanyà Miquel Pellicer.[4]

A més de l’atletisme va practicar el ciclisme i la boxa. De la zona de Russafa isqueren alguns bons boxejadors com Folgado, etc. “A mon pare –comenta el seu fill–, en els programes l’anunciaven com ‘José Royo, el gran pugilista’. Perquè tenia molt bones cames per a menejar-se pel ring, ja que era un gran corredor de fons. En tot el combat no es cansava, no tenia una “pegà” molt forta, no guanyava per cao però tampoc el deixaven mai per cao. Tan sols una vegada li pegaren pel baix ventre i estigué sense coneixement dos dies. Era un bon boxador, va participar en cent onze combats provincials i nacionals. En la plaça de bous tots els diumenges a la nit es feien combats de boxa, esport que en aquella època tenia molta tirada”.

1932. Els boxadors Royo, Sierra, Montatta, Castellonet, Uku Ragan, Bulguete, Alandi junt al seu entrenador José Tena.

De fet, ens ha quedat un testimoni en la premsa d’un combat contra Serafí Ferrer d’Algemesí a la plaça de bous de València, en l’eliminatòria del campionat de boxa amateur.[5] I en maig de 1932 –comenta José Royo García– participà en un campionat de Boxa amateur de València. Pepe Royo guarda encara la fotocòpia de la foto, en el revers de la qual hi ha manuscrita pel seu pare la data exacta del campionat així com els noms dels participants que guanyaren en les diferents categories, i el de l’entrenador.[6] Fins i tot arribà a la final d’Espanya en tres ocasions en la seua categoria, i en una la guanyà.

En tots eixos esports es va distingir per la seua aptitud de manera que va guanyar moltes copes. Copes que ell després venia per tal d’arreplegar diners i poder mantenir la família.

José Royo Jara compaginà l’afecció esportiva amb el seu treball, primer en Talleres Gómez i després com a “remachador en el Astillero” de la Unión Naval de Levante. Aquest era un treball molt dur, que bàsicament consistia en anar fent el casc dels barcos ajuntant les planxes mitjançant uns caragols que anaven “remachats”, reblats, al roig viu. Un treball molt, molt dur.

Arran d’això Pepe Royo conta una anècdota que marcaria la direcció del futur del seu pare. En certa ocasió el que llavors era el director de la UNL s’assabentà casualment que un treballador seu, José Royo Jara, era boxador. La curiositat el dugué a anar a veure un combat de Royo. Després del combat el director anà a saludar-lo i li comentà que havia volgut veure el seu combat perquè li havia cridat l’atenció que fora treballador de la UNL. Li preguntà quina classe de treball feia en les drassanes. El director quedà impressionat que un “remachador” com era Royo després del treball tan dur encara tinguera forces per fer boxa. Així que ras i curt li digué que el traslladava a la secció de magatzem perquè la vida no li fora tan pesada. Seria el primer pas que li permetria més endavant dedicar-se més a fons a la funció de preparador esportista dins la mateixa empresa.

[Guerra de 1936-1939. Royo es casa amb Llanos]

El conflicte bèl·lic de 1936-39 el sorprengué treballant en les Drassanes, poc de temps després conèixer la seua futura esposa, Mª de los Llanos García Navarro.

Llanos era natural de Mahora (Albacete). El seu pare, Eloy García, era veterinari. En aquella època el seu poble i els del contorn eren majoritàriament d’esquerres. En un moment determinat el seu pare s’havia fet massó i fou expulsat de Castella. Aleshores es traslladaren a València, concretament al Cabanyal.

Llanos havia heretat del seu pare la cultura i la llibertat així com la mentalitat d’esquerres generalitzada en l’entorn del seu poble natal. De no haver mort el seu pare, segurament hauria fet carrera seguint el seu exemple. Però hagué de posar-se a treballar i entrà a la Azucarera Española de València. Es feu de la CNT on conegué dirigents importants. Va ser delegada, però també alguna cosa més (secretària o alguna altra responsabilitat dins el sindicat) donada la seua cultura no habitual en les dones treballadores.

Va ser en aquesta etapa quan José Royo i Llanos es conegueren i s’enamoraren. Amb poc de temps Llanos perdé el seu germà i després el seu pare quedant soles ella i la mare, Mercedes Navarro. Finalment José Royo Jara i Llanos García Navarro es casaren pel Jutjat el 24 juny 1938 (aproximadament un any abans de la mort de la mare de Llanos) i es posaren a viure en la casa dels pares de Royo.

Llanos García Navarro. Any 1965

[Indústria de guerra en la UNL. Trasllat a Elda]

Durant la guerra de 1936-39 el Govern decidí dedicar la indústria de la UNL a construir tanquetes per a l’exèrcit, però el personal apte l’enviaren al front de Terol. Royo, que aleshores treballava en la UNL, fou un dels traslladats al front de Terol, concretament als voltants de Valdecebro i Corbalán. Segons explicava Royo al seu fill, “en aquell moment no era un front perillós i cruent, ja que els dos bàndols tenien el mateix objectiu de mantenir la línia divisòria: els republicans per a que els nacionals no pogueren envair el Llevant, i aquests per a evitar que els republicans no pogueren passar l’Ebre i impedir l’avanç rebel cap a Catalunya. Per això tan sols algun dels treballadors de la UNL hi perdé la vida. Es produïen avanços i retrocessos pràcticament simbòlics, sense que es disparara un tiro. Separava els dos bàndols el barranc de Corbalán, a on els dos bàndols baixaven a buscar aigua respectant-se mútuament el torn..”

Pepe Royo matisa aquesta informació: “aquest període de relativa calma caldria situar-lo durant els mesos anteriors a la dura batalla de Terol: aquesta ciutat no era un objectiu immediat de l’exèrcit de Franco que havia preferit dirigir la seua ofensiva sobre Guadalajara. Per això –continua explicant Pepe Royo– “quan la Marina rebel havia començat a bombardejar la costa, el moll, l’Astillero i els Dipòsits de Campsa estigueren moltes setmanes cremant… Aleshores trobaren a faltar  els  treballadors  que  s’havien  endut  al  front,  i  els  tornaren  a  l’Astillero.

La autoametralladora blindada ligera UNL-35 que es fabricà en les Drassanes de la UNL durant la guerra. B. LAJO-VJ. VALLÉS, Los amigos X. Industria de guerra en Valencia 1936-1939.

La nau de ferrers de ribera i la de forja bombardejades durant la guerra. (Ibídem)

Poc després Franco tornà sobre Terol i conquerí la ciutat que havien ocupat els republicans…

A la UNL, a mesura que la situació empitjorava i es feia impossible treballar, traslladaren l’empresa a Elda, un lloc tranquil lluny dels bombardeigs de València i d’Alacant”. De manera que també José Royo, que treballava a la UNL, anà a parar a Elda. Allí els obrers foren allotjats en cases particulars. A ell li tocà la casa d’una dona el marit de la qual era comandant al front amb el bàndol rebel. Allí visqué com un més de la família. Ho passaven prou malament, però amb el jornal de Royo, que repartia entre tots, certes habilitats sanitàries apreses del seu pare (posar injeccions, etc.) i una mica de racionament, anaven passant. Agraïda com estava de l’ajut de Royo, la dona li permeté dur amb ell la seua esposa.

Llanos, tot i ser una persona d’esquerres i compromesa, no sols no era gens fanàtica sinó que tenia bons sentiments i era prou crítica també amb els comportaments roïns de molts companys. La presència de Llanos en aquella família va ser de gran ajuda, ja que era una bona persona i sabia fer pa, aprofitar la farina i altres coses de cuina. A més a més, amb els coneixements de les herbes remeieres i el que havia aprés com apotecària veient i ajudant el seu pare, els feia d’infermera quan estaven malalts.

“S’acabà la guerra –narra Pepe– i al poquet arribà una camioneta amb un xofer de l’exèrcit que parà davant de casa i començà a descarregar maletes. Del cotxe baixà un comandant amb medalles: era el pare de la família amb qui estaven els meus pares. Mentre la família saltava d’alegria, ells es quedaren de pedra. Mon pare sabia alguna cosa que la dona li havia contat per carta en alguna ocasió. I començaren tots a parlar dels meus pares: que si no haguera sigut per ells no ho hagueren contat, i que eren com una família… Aleshores els meus pares digueren que no es preocuparen, que ja se n’anaven d’allí com els altres companys de la UNL. Però els amfitrions els digueren que no, que es quedaven allí amb ells com fins al moment, com una família. Quin convit ja vingué, ara sí amb diners! Així que tots junts es posaren a viure en una casa més gran…”

[De nou en la UNL]

Quinze mesos després, quan la situació s’anà normalitzant i tornaren a obrir la UNL, on José Royo havia treballat des dels 18 anys, manifestà el seu desig de tornar a València a la UNL. Llavors el comandant féu un salconduit al jove matrimoni i pogueren tornar a Russafa sense cap problema. I és que els que tornaven de la guerra eren reclosos a la plaça de bous fins que apareixia algun familiar o amic a arreplegar-los amb un salconduit. La resta quedava allí mentre s’investigava les seues activitats durant la República i la guerra.

José Royo tornà, doncs, a treballar a les drassanes de la UNL, com la majoria de la plantilla que sobrevisqué a la guerra. El fet que hagueren estat sindicats en la CNT o en la UGT no fou un impediment especial, ja que eixa sindicació era obligatòria allí abans de la guerra. Es pot dir que gairebé tots entraren, llevat d’uns pocs per haver mort o haver fugit a l’estranger. Els qui s’incorporaren de nou a les drassanes, ho feren amb normalitat i contents de tornar a trobar-se… També entraren una dotzena o pocs més de falangistes, com ara un senyor amb cognoms nobiliaris: Mazón de las Torres y Espinosa de los Monteros, capità de la División Azul, a qui col·locaren al front dels magatzems de Fusta i que visqué a Natzaret en una planta Baixa de la finca de “Las Andalinas”. Altres cognoms de nouvinguts després de la guerra: Bengoechea, Madariaga, Erro…

Uns anys després Pepe Royo va sentir contar que en la secció de oficines hi hagué dos morts per uns treballadors de la CNT que de seguida s’exiliaren a França. També que uns altres s’havien exiliat des d’Alacant per allò que havien pogut fer a Elda o un altre lloc, atemorits davant l’arribada de les tropes franquistes…

Fent un parèntesi, cal recordar que en realitat eixa por durà pràcticament tota la Dictadura, sobretot les primeres dècades després de la guerra. I calia anar en compte. Fàcilment una mínima vinculació amb els grups d’esquerra durant la república podia comportar dures conseqüències. “Per això –continua dient Pepe– a casa, en els anys del franquisme, ma mare guardava al fons d’un bagul gran dels d’aquell temps fotos seues, bitllets, bufandes, mocadors amb el dibuix d’unes mans trencant unes cadenes, retalls de revistes i propaganda compromesa que de vegades ens ensenyava. D’entre les fotografies, en recorde una en què apareixia ma mare amb companyes seues enarborant una pancarta per la Gran Via quan es proclamà la República… De tant en quant ella ho treia per recordar-ho, però, si trucaven a casa, tot seguit ho guardava per por que no la veieren. Durant molts anys es resistí a desfer-se de tots aquells records tan viscuts. Però, passant el temps, quan ella ja es trobava malament, va decidir de cremar-ho tot per no comprometre la seua família”.

Tornant als records de la família d’Elda, el comandant de tant en tant, quan venia a València, passava per Russafa a interessar-se pel matrimoni que havia cuidat de la seua família. Sempre deixava alguns diners. Fins que el destinaren a l’estranger (segurament al nord d’Àfrica, on hi havia molts militars). Pepe Royo, en comentar els records de la vida dels seus pares i del temps que estigueren a Elda, posa de relleu que, tot i ser tan diferents les dues famílies per ideologia i treball, al mateix temps compartien el ser també tan bones persones i que s’estimaren tant. Llanos era de mentalitat republicana, però no era fanàtica d’esquerres, i de fet detestava alguns membres del seu sindicat que fàcilment i amb poca moralitat havien mort persones pel simple fet de ser religioses…

[L’Escola d’Aprenents de la UNL.
Don Eduardo i el Patronat. El futbol a Natzaret]

Al poc de temps Royo i Llanos es traslladaren a viure a Natzaret per poder estar més prop del lloc de treball, la UNL. S’ubicaren a un piset del Carrer Baix perquè volien estar sols. En 1940 es casaren per l’església a la Parròquia de La Punta, quan encara Natzaret no era parròquia (recordem que ja n’estaven pel jutjat des de 1938). L’avia Encarnació –mare de Royo Jara– tenia moltes ganes de poder acaronar els seus néts, però els que tenia vivien a l’Argentina on se n’havien anat dues filles i un fill. La pobra es va morir amb eixa pena un any i mig abans del naixement del seu nét d’ací, Pepe Royo.

Reprenem el comentari sobre les qualitats com esportista de José Royo. Mentre estigué en el Club d’Atletisme del València CF havia aprés l’ofici de massatgista, no fent cursos ni cosa pareguda sinó simplement fent-se mútuament massatges els esportistes com els indicava el seu preparador. (Si bé cal dir que ja en tenia idea, perquè de xicotet havia aprés al costat del seu pare a fer massatges així com també posar injeccions). A poc a poc, i donada la seua excel·lència en els diferents esports, l’anaren cridant d’ací i d’allà per preparar esportistes de diferents clubs de futbol o altres esports: el mateix club de la UNL per suposat, també el gran Gimnàstic que jugava en el Camp del Suro (en l’actual Carrer de la Serradora), etc. Fins i tot acabà sent massatgista del València CF i del Mestalla el seu filial allà pels anys 1942-45. De fet, quan el València hagué de regularitzar el treball de massatgista amb contracte, seguretat social, etc, li ho van proposar a José Royo Jara. Ell va preferir continuar treballant en UNL, però continuà col·laborant-hi com a massatgista, encara que el càrrec oficial el tinguera una altra persona a qui ajudava o substituïa si era el cas.

Fou en la UNL on José Royo Jara conegué D. Eduardo Gual, sobretot després que al voltant de 1941 es traslladara a viure a Natzaret per tal de poder estar més prop del treball. A les Drassanes hi havia una capella de parets prou robustes per al servei dels treballadors.[7] El rector de la recent creada parròquia de Natzaret, Eduard Gual, pel fet d’estar prop era sol·licitat per a misses dominicals, benedicció de “botadures” d’embarcacions, misses d’inauguració de curs, etc. A eixes misses hi acudien sovint les autoritats militars de la Comandància de Marina i del quarter de la Guàrdia Civil de Cantarranas,  o algunes persones de la rodalia. Però la relació entre tots dos s’enfortí des que en 1942 es creà l’Escola d’Aprenents de la UNL,[8] on Royo s’encarregava de la preparació física de l’alumnat i D. Eduard de les classes de religió.[9]

I és que “quan els directius de la UNL buscaren una persona per fer-se càrrec de l’esport en l’Escola d’Aprenents –continua explicant Pepe Royo García–, s’hi presentaren diversos treballadors d’Astilleros, el meu pare entre ells, i altres de fora. Per a seleccionar el personal es feren unes proves pràctiques en el Camp del Suro. D’entre els que superaren les proves elegiren a mon pare a més a més pel seu historial gran i bo.

Capella de la UNL encerclada de roig. (Diana Ma Sa en Amigos de Paco Montesinos, 27.03.2023).

Edifici de l’Administració de l’Autoritat Portuària de València, antigament Escola d’Aprenents de la UNL

Al centre de l’edifici de l’Escola que ara és la Direcció del Port –continua dient Pepe– hi ha un pati amb molta claror. I allí estava el camp de bàsquet. En el primer pis hi havia un gimnàs prou ample i complet d’aparells que s’usava de les 5 de la vesprada fins a les 8 de la nit. L’usaven els aprenents i altres del taller que havien sigut de l’escola.

Tenien equips de futbol, bàsquet, handbol, atletisme (sols modalitat de carrera), boxa i gimnàstica. Tot al càrrec de mon pare. El futbol entrenava en Natzaret”.

La creixent amistat amb D. Eduard, doncs, dugué José Royo –que no havia deixat de ser massatgista del València CF– a col·laborar com a preparador dels xavals dels diferents equips de Natzaret, segurament en els primers anys després de la guerra amb una certa ajuda –ni que fora moral– del rector. En efecte, durant eixos anys el veterà Club Deportivo Nazaret intentava reconstituir-se i reprendre l’activitat futbolística que havia interromput la guerra.[10] I José Royo no dubtava a recolzar qualsevol intent en eixa direcció. El veiem en una foto de 1942 juntament amb la plantilla de l’equip, algun directiu i el rector D. Eduard, el qual ja devia anar somniant amb el futur Patronat i l’esport com a peça important.

C.D. Natzaret 1942. José Royo Jara el segon per l’esquerra. (Fons Joan Castaño)

La relació de Royo i Eduard Gual en l’escola d’Aprenents fonamentà entre tots dos una gran amistat. De tal manera que José Royo es convertí d’alguna manera en intermediari del rector en la construcció del Patronat Parroquial que la parròquia de Ntra. Sra. dels Desemparats de Natzaret establí en 1945 en terrenys de la platja. Estaven estos terrenys al final de la desembocadura del riu Túria, just on anys després es muntaria la fàbrica d’oli ARLESA. José Royo aconseguia de Luis Piñeiro, aleshores Director de l’Escola i també cap de personal de la UNL –que l’apreciava molt–, ajuda puntual amb materials, algun mitjà de transport, i fins i tot la col·laboració dels mateixos aprenents per a l’adequació dels terrenys. De tota eixa logística, se n’encarregava José Royo per designació del mateix D. Luis Peñeiro.

Explica Pepe Royo: “Deia el meu pare que D. Eduardo gastà molts diners de la seua família –doncs eren moltes les despeses–, tenia uns treballadors fixes, muntà una calera on es feia calç que després es venia… El rector i mon pare van ser grans amics tota la vida. De les persones que més s’apreciaven. Mon pare continuà fent-li costat sobretot en l’esport”.

A més d’ajudar al Patronat parroquial, la col·laboració de Royo amb el C.D. Natzaret degué ser total. En efecte, comenta el seu fill: “Recorde unes quantes fotos del meu pare amb el l’equip de Natzaret corresponent a diferents anys, ja que hi apareixia jo, però en edats diferents”.

Un exemple, el tenim quan el club del Natzaret buscà algun terreny per poder entrenar habitualment i decidí endreçar un solar on després s’instal·laria la Papelera El Pilar. Afortunadament Pepe Royo ha conservat una fotografia de 1948, feta en eixe lloc, on veiem José Royo Jara amb el seu fill junt a l’equip de Natzaret.

1948. L’equip de Natzaret en el camp que després ocuparia la Paperera “El Pilar”.
(Cedida per José Royo García)

Passaren els anys i en 1962 es canviaren de pis, concretament a la finca recent acabada d’on està la ferreteria. Treballant pare i fill a les Drassanes i la filla d’infermera ja podien comprar-lo en uns anys. A finals d’eixa dècada de 1960, José Royo s’apuntà també a muntar l’equip anomenat El Perú. “Fins fa poc –continua dient Pepe Royo García– tenia una foto de jugadors i directiva d’aquest club i mon pare entre ells, feta en el camp del Patronat, que és on jugaven.[11] La seu, la tenien en el merendero Garrofa on feien reunions, berenars, i sopars. Durà uns anys. Entre els jugadors hi havia un llauro molt conegut per tots. Li deien Polonio. Pareixia un bou, s’enduia tot el qui trobava al davant”.

[Benimar. Pepe Valls]

Royo Jara degué conèixer Pepe Valls Cardo quan aquest estava dedicat a ple rendiment al Club de los Muchachos fundat pel jesuïta Josep Janini, amb qui Royo tingué també prou relació. Així ho confirmen Pepe Royo i Salvador Valls.[12] Però podríem dir que la relació s’intensificà quan els dos, Royo i Valls, coincidiren en Benimar.

I és que, mentrestant, l’arxidiòcesi de València havia decidit crear l’Escola de Deports de l’Església Benimar amb la idea d’oferir els estiuejants que freqüentaven el balneari la possibilitat de practicar l’esport –el tennis en concret– com a mitjà moralitzador. Dirigia aquesta institució D. Baltassar Argaya, amb qui Royo faria molta amistat després que entrara en Benimar.

Segons explica Pepe Royo, “la relació del seu pare amb Benimar vingué, allà pel 1952, a través del Sr. González i el seu fill que s’encarregaven de la secretaria i que al mateix temps eren responsables de Contabilitat en l’Astillero. Volien per a Benimar una persona, entesa en deport, i pensaren en mon pare per allò que es coneixia d’ell en la qüestió esportiva. Y com que tenien molta amistat amb D. Luis Piñeiro es valgueren d’ell per a contactar amb mon pare. I així ja, introduir-lo en Benimar (encara que al principi mon pare ho féu amb reparos, per no saber on es clavava)”. Amb els senyors González la família de Royo arribà a tenir una gran amistat i es visitaven freqüentment.

La relació amb Benimar es féu més intensa des que en 1962 en fou nomenat director D. Elías Llagaria. José Royo ja el devia conèixer, donat que l’any anterior D. Elías havia estat nomenat director espiritual del València CF, on com hem dit més amunt Royo exercia de massatgista. (“Per cert –comenta Pepe Royo–, des de 1970-1974 l’entrenador del València CF va ser Di Stefano, i jo recorde haver vist mon pare passejar amb ell durant els entrenaments”).

D’altra banda, com hem dit, en el marítim existia el famós Club de los Muchachos, del qual era director Pepe Valls. Quan els propietaris del Camp del Suro, on aquest equip solia jugar, decidí vendre’l, Pepe Valls aconseguí en 1965 la fusió d’aquest club amb el CF E.D.I. Benimar, del qual seria també director durant tres anys.[13] Com que a Benimar s’entrenava el València CF amb Royo de massatgista, allí coincidiren els dos amics Pepe Valls i Royo Jara, iniciant una etapa de treball en conjunt i de gran amistat fins l’any 1991.

A.C.D. Amics del Marítim, Premis d’Or 1995. (Cedida per Salvador Valls)

Amb Pepe Valls també estigué en el C.D. Don Bosco –possiblement ja des dels inicis–,[14] d’on isqueren uns quants jugadors cap al València i cap al Llevant. Comenta Pepe Royo García: “Durant uns anys, al voltant dels anys 1985-1987, Pepe Valls muntà un equip de juvenils que pertanyien al València i al Llevant i participaven en un Campionat Internacional de Futbol als estius en Lyon (França). I allà anaven els dos en l’autobús amb vint-i-cinc xavals més. Hi havia anys que quedaven molt bé, fins i tot algun any campions. Fins que a mon pare se li feu massa pesat perquè li ocupava diversos dies cada vegada i ho deixà…”

L’amistat amb Pepe Valls era tal que la família apreciava molt la de Royo Jara. En una ocasió Pepe Valls li comentà que el seu pare tenia el peu molt malament. Royo el va voler veure de seguida i es lamentà que no li ho haguera dit abans, la malaltia que tenia era una gangrena i ja no tenia remei. Aquest fet el confirma el germà de Pepe, Salvador Valls. Igualment insisteix que l’amistat entre els dos s’inicià molt abans que Pepe passara al Benimar.

[Impulsor de l’equip de futbol de Benissanó]

En 1965 José Royo Jara i família es traslladen a Benissanó de manera bastant permanent fins 1986, sense deixar del tot Natzaret. Durant aquest període col·laborà en la creació de l’equip del poble al qual acompanyaria en múltiples gestions. “Vingueren a València, anaren a la Federació de Futbol, a diferents llocs. I al veure que a tot arreu el coneixien i com el tractaven, s’estranyaven i deien: ‘Tots te coneixen molt!’. Al principi feia de tot. Més endavant ja els deia: ‘Ara caldrà buscar un entrenador de veritat’. I els orientava, però no formà part de la Junta; això, ells, els del poble… I, per descomptat, també en fou massatgista”.

1978: Reconeixement del C.F. Benissanó a José Royo Jara

“Per cert –afegeix Pepe Royo–, quan el meu pare i els de Benissanó anaren a València a formalitzar això de l’equip de futbol, estava de jefe de deports del Govern de València Miquel Pellicer, el que va fer la carrera de València a Gestalgar en 1950. Amb motiu d’eixa carrera s’havien fet amics i ja mai més perderen l’amistat.” El Sr. Pellicer els atengué tan bé que “president i directiva del club isqueren molt contents de com els havia tractat i escoltat. I al meu pare el tenien en un pedestal els jugadors i els socis de veure com de bé l’havien rebut”.

Pepe explica encara amb deler uns altres records lligats al futbol i a la vida del seu pare, que per bonics mereix la pena de reproduir.

Com hem dit al començament, les dues germanes de José Royo, Josefina i Nélida, havien emigrat a l’Argentina, i cap a l’any 1922 s’havien establert en la ciutat de Rosario. Nora, una filla de Nèlida es casà amb Carlos Esdrigotti molt afeccionat al futbol, el qual arribà a formar part de la junta directiva del club de Rosario Central. En 1974 aquest club fitxà Mario Alberto Kempes, que jugava en el Instituto de Còrdova i havia destacat com un fenomenal golejador.

Nora i el seu marit Carlos Esdrigotti (Fotos de Pepe Royo)

Foren precisament Carlos Esdrigotti i Nora qui acolliren a sa casa el jove futbolista i estudiant d’Econòmiques Mario A. Kempes fins que aquest pogué viure independent. Tenia llavors tan sols 20 anys. De la convivència durant eixa temporada havia nascut una gran amistat entre el matrimoni i el jugador, amistat que havia de durar tota la vida.

Kempes jugà en el Rosario Central un parell d’anys augmentant encara més la fama de golejador, sent considerat una de les grans figures del futbol argentí d’aleshores. Raó per la qual en 1976 fou comprat pel València C.F.

Royo Jara amb la seua neboda Nora i Kempes a Benissanó. (Foto cedida per José Royo García)

Nora, la valedora de Kempes, en saber la notícia, de seguida ho comunicà al seu tio, Royo Jara, que –no ho oblidem– col·laborava com a massatgista en el club valencià. Així que quan Mario Kempes partí cap a València li donà un ponxo i algun altre detall més perquè ho fera arribar al seu tio.

Fou aquesta la primera relació d’amistat del futbolista en València. D’aquesta manera l’amistat amb Nora i Carlos Esdrigotti s’estengué a la família Royo, amb la qual Kempes compartiria no poques vegades visitant-la tant a Natzaret com a Benissanó. De fet, Pepe conserva una foto d’una visita dels seus nebots i Kempes a aquest poble, poc després del mundial de 1978 on precisament el jugador havia lluït novament com a marcador. “Quan Kempes anava a Rosario li portàvem un paquet amb algun regal sobretot per als ’peques’ d’allí. El mateix passava quan tornava cap a València. Coneguérem la seua mare, molt simpàtica i afectuosa…”

Pepe no pot evitar de referir-se novament a les qualitats humanes i esportives del seu pare: “Quan algun jugador es feia mal, encara que fora contrari, o de vegades l’àrbitre, eixia tan tranquil a atendre’ls. Mon pare deia que els afeccionats del futbol eren tontos, ja que veien els contraris com a enemics. Una vegada, en Altura, un d’eixe equip tingué una caiguda aparatosa. Tots assustats corrent. Mon pare, sense nervis, li col·locà el braç al lloc, el dugué a descansar i estigué amb ell, que plorava de dolor. I els d’allí deien: ‘Com pot ser que un equip nou i xicotet puga tindre aquest massatgista!’. També els pelotaris, quan anaven a jugar partides importants, se l’enduien i abans els donava massatge. Tots l’apreciaven molt…”

1980. José Royo Jara en el camp del Benissanó F.C. (Foto cedida per José Royo García)

Per tot plegat, no és estrany que el club de futbol de Benissanó li fes un homenatge en juliol de 1981 en reconeixement de tota la tasca realitzada.

1981. José Royo Jara rep de mans del president del club de futbol de Benissanó el reconeixement a la seua col·laboració. (Foto cedida per José Royo García).

1981. José Royo Jara amb els components del Club de futbol de Benissanó
el dia de l’homenatge. (Foto cedida per José Royo García).

Durant els anys que estigué en Benissanó no perdé el contacte amb l’equip de Natzaret, i estava un poc despagat per la manera violenta com jugaven…

L’any 1986 Royo hagué de tornar a València per raons de salut. Llavors es posà a viure amb la seua filla Encarnita en el C/ Pare Porta. Ella havia sigut infermera i a més a més vivia tocant al Centre d’Especialitats El Grau. “Així i tot –afegeix Pepe Royo–,  encara venien del Benissanó i del Natzaret a sa casa per a que els fera massatges, a pesar que nosaltres els caps de setmana i altres festivitats anàvem amb ell a Benissanó…”

Finalment val a dir que quan es creà el Centre de Música i Dansa Natzaret, José Royo –que havia aprés a estimar la música en els anys de la seua joventut en la Societat Cultural de Russafa– de seguida insistí el seu fill per a que hi apuntàs els néts. Així va ser, i no sols els néts sinó tota la família ha estat molt implicada com a socis i com a membres del cor o de la banda fins i tot amb diferents responsabilitats dins l’organització del Centre.

Esquera: J. Royo Jara la seua nora i els néts (1982). Dreta: J. Royo García i els seus néts (2023)

*   *   *

En resum, José Royo Jara va ser fill, marit i pare exemplar. Dugué una vida sana: “bevia llet o llimonada, no va provar molt el vi ni l’alcohol i tampoc fumava. I s’ha divertit tant o més que el primer”. Va ser una persona generosa que ajudà sempre a qui li ho demanà sense accepció de persones, sobretot en allò que ell dominava: l’esport i la salut física. Un treballador orgullós de ser-ho. Un autodidacta, persona culta, enamorat del teatre musical, un esportista natural. Un veí que col·laborà en les tasques col·lectives que pogué: Valencia C.F., Escola d’aprenents de la UNL, Patronat parroquial, equip de futbol de Natzaret, col·laborador de Pepe Valls en diversos equips de futbol, equip de futbol de Benissanó…

José Royo Jara morí a l’edat de 82 anys. Però d’un veí com ell, no n’hauríem de perdre mai la memòria.

Natzaret-València, 25 octubre de 2023

 

APÈNDIXS

El Pueblo 1928 diciembre 26 p. 2

*

Las Provincias 1928 diciembre 26 p. 4

 

José Royo, del Norte F.C. [que era de Russafa], classificat en seté lloc.

*

El día gráfico: Año XVIII Número 8093 – 1929 octubre 29 p 19 col 3:

*

Las Provincias: diario de Valencia: Año 65 Número 19791 – 1930 Marzo 09 p. 8 col 2: Avui José Royo participarà en l’eliminatoria del campionat amateur de boxa. En seté lloc, el combat de Royo contra Serafín Ferrer d’Algemesí a la plaça de bous de València:

Com que la noticia és anterior a la realització del combat, segurament en Las Provincias d’algun dels dies posteriors es donaria compte dels resultats… (Caldria mirar l’edició en paper en l’Hemeroteca).

——————————————————-

[1] Don Liborio era el més famós dels personatges que creà Paco Sanz Baldoví. Una informació prou completa amb accés a les pel·lícules en què apareixia es pot trobar en: http://www.titeresante.es/2013/07/el-ventrilocuo-valenciano-paco-sanz/ i també trobareu informació en http://bambalina.es/proyectos-projectes/el-ventrilocuo-paco-sanz

[2] El Pueblo 26 desembre 1928 p. 2 col 5; Las Provincias 26 desembre 1928 p 4 col 3.

[3] El día gráfico 29 octubre 1929 p 19 col 3.

[4] Las Provincias 17 agost 1950. Miguel Pellicer, molts anys després fundador de la Sociedad Deportiva Correcaminos i la revista Píndaro. Royo Jara n’arribaria a ser un bon amic.

[5] Las Provincias 9 març 1930 p. 8 col 2.

[6] L’anotació al revers manuscrita pel seu pare diu textualment: “Año 1932, 30 de mayo. Campeones. Royo, Sierra, Montatta, Castellonet, UKU Ragan, Sierra, Bulgete, Alandi, Don José Tena, Entrenador”. (Notar que Sierra està repetit).Tanmateix, no he trobat cap referència en la premsa local a aquest campionat. Sí que he trobat referències dels Campionats de València (Amateurs) patrocinats per la Federación Valentina de Boxeo que tingueren lloc el dia 11 de setembre de 1932 (El Pueblo dies 8, 9, 10 i 11 setembre 1932 p 3). En aquest campionat de setembre hi participaren en la categoria de “Plumas” José Tena i Manuel Burguet (en altres llocs d’altres anys apareix un tal Bulguete o Burguete, ja que no es veu clara la lletra) i  Manuel Alandi en la categoria de “Medios”. No em consta quins foren els guanyadors. Per tant, la foto sí que degué ser d’aquell altre campionat de maig de 1932: els participants no coincideixen, i José Tena en la foto va vestit de traje.

[7] Sobre aquesta capella comenta Pepe Royo: “En la capilla -que era grandecita- había una anda de semana santa hermosa, la más grande de todo el Marítimo (7 figuras del “Descendimiento del Señor”). Había una cofradía en Astilleros que era la que procesionaba en la Semana Santa del Cabañal. La capilla la deshicieron -costó bastante por lo robusta que estaba hecha- alrededor de 1972 para ampliar la Puerta del Astillero y facilitar la entrada de los tráilers. El Anda se trasladó a un almacén del Grao. Hasta que un año se quemó totalmente y ahí se acabó el Anda y la Cofradía.”

[8] En 1942, comencen els cursos de l’Escola segons explica Carlos Vicedo Alenda en veintepies.com: https://www.veintepies.com/secciones/puerto_more.php?id=D61779_0_13_0_M.

[9] Al voltant de 1952 destinaren a l’Escola d’Aprenents el jove rector Josep Vila, aleshores consiliari de la JOC de València, substituint D. Eduard. Quan aquest fou destinat a la parròquia de Vera en la Malva-rosa, el substituiria Josep Antoni Comes, recent eixit de Comillas.

[10] Gol, diario deportivo de Madrid 23.01.1942, p. 4 deixa constància d’aquests esforços del C.D. Nazaret.

[11] Atenció: no hem de confondre aquesta foto amb la de 1942. En la primera hi apareix el rector Eduard Gual; en aquesta en canvi no.

[12] Els germans Valls eren propietaris de la Ferreteria Valls que estava en la cantonada del C/ Pare Porta i l’Avda. del Port.

[13] Blog de Manolo Crespo http://clubdelosmuchachos.blogspot.com/p/historia-del-club.html. 17.02.2017.

[14] El CD Don Bosco, nacido en 2007 como fusión del Club de Fútbol Don Bosco y del Club de Basket Don Bosco. La sección de fútbol tiene su origen en el CF Don Bosco, fundado en 1962, club referente del fútbol base de la Comunidad Valenciana, participando regularmente en las máximas categorías en las competiciones organizadas por la Federación, y consiguiendo convertirse en uno de los clubes de la provincia de Valencia que más jugadores ha aportado a la Primera División del fútbol nacional. En concreto, hasta doce futbolistas formaron parte del club, como paso previo a su salto a la élite del fútbol profesional: Guillot, Garzón, Nando, Balaguer, Chesa, Tárraga, Bartual, Redondo, Cerra, Soldado, Iborra e Iván López (https://www.linkedin.com/company/cd-don-bosco-valencia).