El mercat municipal: ahir i hui

Ta mare mos dia “sí, es va ficar al mercat”, però pensàvem que era… realment són anys.

Núria.- No, jo duc en el mercat 22 anys, perquè… m’ho quedí perquè jo tenia treball i m’agradava el meu treball, però els meus fills eren xicotets i jo treballava de vesprades i no podia. Ho passava fatal perquè no podia estar amb ells mai ni podia dur-los a extraescolars… ni arreplegar-los de l’escola. I me varen oferir, una cosina meua, este puesto i me’l quedí. I des d’entonces molt bé. Jo passí de vendre ulleres a l’endemà… bueno, a l’endemà arreglí papers i a l’altre a vendre pa [risses]. És lo que n’hi ha.

Què maravilla. D’on traus el…

Núria.- Els productes? Pues mira. La majoria és artesà. Duc del forn de les Netes, que és d’ací del barri, que és una passà, i del forn de Pinedo que també és una maravilla. D’eixos dos forns duc: el pa, bolleria, coques… pastissos. I després sempre tinc almacens i distribuïdors de pastes… per exemple les Llandetes… pues altres productes, per completar. Sí, un poquet de tot.

Bueno, açò no para, eh?

Núria.- Açò no para.

Estàvem allí dient “anem a per Núria”, i uuuip, venien dos o tres clients.

Núria.- És un goteig, és un goteig lo meu.

Clar, i ademés la forma de despatxar és xarrant…

Núria.- Ai, és que és lo que toca.

És lo que toca! Absolutament!

Núria.- Anem a vore, a mi no m’agrada anar al súper… mira, agarres, no parles amb ningú, pareixem robots. I saps lo que no m’agrà gens? Lo que han posat de moda ara que vas i damunt tu t’ho fiques en la… te lleves l’alarma i t’ho cobres tu. Dic, però… açò no m’agrada, esteu llevant llocs de treball. A mi no m’agrada, a mi m’agrada raonar. A més jo raone amb tot lo món. Jo me vaig a la parada d’autobús i me pose a raonar. Jo amb to lo món, m’encanta. És lo que toca. No? [risses]. És lo que te dóna vidilla. Tens una pena, la contes: se te’n va. Tens una alegria, la compartixes: més alegria encara.

Sí, menos psicòlegs…

Núria.- Jo no vaig al psicòleg, pa què, ací no me fa falta! [risses]. És lo que toca, és xarrar, sociabilitzar… Açò és lo que… és l’essència del mercat i del xicotet comerç, no és soles comprar. Una és la calitat, i dos és el tracte personal… Acabes fent amics. Ja no són soles clients, són amics.

Com és la clientela, gent del barri, clar…

Núria.- Buah, pa mi… la millor. La clientela… és gent del barri i n’hi ha qui no, n’hi ha gent que ve… me sorprèn, la majoria és del barri, però n’hi ha clientela que no. Per exemple, n’hi ha gent estrangera, és una xicoteta part, que venen, que alquilen algun piset i tal, i se’n van prompte pues ací nosaltres obriguem molt matí, a les set i mitja venen, els agrada provar productes típics, demanar consell… I tu els aconselles… “mira…” I después també tenim una part de clientela que no és del barri. I me sorprèn molt perquè este dissabte per exemple me contaven un matrimoni que en el seu barri, no me’n recorde ara quin era, no n’hi han comerços xicotets. Diu “una carnisseria i una verduleria”, un barri gran. I dic “i a on compreu?”, diu “en els supermercats”, dic “i t’agrada?”, diu “no”, dic “és que a on vas a comprar…”. Venen i compren en totes les paraes. És artesà el pa, clar, nosaltres no tenim pans prefabricats, eh?, a mi no me parles d’això que no. Tot congelat i tot… I jo què sé, se sorprenen. I els encanta vindre ací, que és un mercat superxiconino, que ja veus que som quatre parades: tenim de tot i de qualitat. I venen de barris molt més grans a comprar ací. Sí. Te sorprèn però és la veritat. No queden casi mercats. És una llàstima però és aixina.

I què mos recomanes a vore, lo típic que dies.

Núria.- Ah, pues a vore, la coca en llanda està boníssima. Està molt bona, boníssima. No sé, este pa fressat és una passà. És contundent, no és un pa normal.

Assaonat que diem.

Núria.- Assaonat, exacte. Això a mi m’encanta i la coca de carabassa també està molt bona, és com la de llanda però du ademés carabassa. Més sucoseta. No sé, si vos agrà aixina… Les escudellades també estan molt bones… La típica escudellà. Molt bones.

És que fa barri. El xicotet comerç fa barri. Sinó cada vegada hi ha menos llocs per a contactar i per a relacionar-nos.

Núria.- Después se posen en el… com se diu això d’internet per a conèixer gent?

El Tinder.

Núria.- Això! Claro, fora Tinder i més mercat! [risses]. O qualsevol tendeta, és que és aixina.

I estàs en la falla també.

Núria.- Sí. Sí, sí. Jo crec que ací en el barri la immensa majoria som o d’una falla o de l’altra. Som molt fallers. Jo estic en Moraira, sí. Mosatros som d’esta banda [risses]. Però bueno, la veritat que són falles molt antigues. I casi tot el barri som fallers, i el que no col·labora, d’una manera o d’una altra.

Clar, és que és l’altre aglutinant, si no…

Núria.- Sí, la veritat que sí.

I la pandèmia com va anar la cosa?

Núria.- Molt bé, molta faena. Ui, anava a agarrar el boli com si fora açò [el micro], no estic acostumada a dur… Molt bé, la veritat que teníem… Bueno, la pandèmia sigué un poc… a favor i en contra. Per una banda sigué un poc estressant perquè la gent tenia por. Nosatros no teníem mascarilles… La xica de la colxoneria, Lara, va cosir en permís… O siga, demanà permís i passà com una inspecció i va cosir mascaretes pa tots els comerciants del barri. A mi… o siga… i ella mos dugué les… és que no teníem, i nosatros estàvem ací expostos. Sí, perquè la gent tenia por d’estar dos minuts, però nosatros estàvem huit hores.

Amb diferent gent…

Núria.- Sí. I la xica mos les dugué, sí. Sí, sigué un gesto preciós. I entonces pues sí, treballàrem, sigué un poquet estressant per eixa banda però per un altra banda molta gent que no coneixia el mercat el va conèixer. Perquè gent que comprava a on treballava, com no treballaven i tenien que comprar propet, pues venien. I mos varen conèixer aixina, sí. La veritat és que tinguérem molta faena. Perquè clar, ací estava el Consum i les tendetes del barri crec que mos deixaren obrir a nosatros i crec que res més, perquè soles era alimentació.

Sí, primera necessitat.

Núria.- Sí, siguérem nosatros i el Consum. Sí, treballant. Nosatros no hem parat mai [risses]. I molts anys que ho pugam dir. Jo vull jubilar-me ací.