Teresa Pla ens fa el relat d’una família de Natzaret i d’una dona treballadora. Una dona que treballà incomptables hores en la seua botiga, la «Perfumeria-drogueria Bonet», i que encara tingué temps per obrir un bar molt popular (el primer en posar televisió per a la clientela), tindre tres xiquets (Álvaro, Joaquín i Mónica) i dur sa casa. Tot sense cotitzar, com era habitual per a les dones d’aquell temps.

D’altra banda, Teresa és una persona molt simpàtica, culta, molt oberta, amb molt bon humor i molta capacitat per a contar. Amb ella passàrem un matí divertidíssim i profitós, del que ací teniu una mostra. Dona un testimoni molt bonic d’un model de negoci familiar que era hegemònic però que en l’actualitat, i lamentablement, pareix haver perdut el seu lloc en els nostres barris.

Sinopsi

Teresa Pla Fort (1936) conta la seua història de vida, insistint en la seua família i en els seus negocis a Natzaret: la «Perfumeria-drogueria Bonet» i el seu bar.

Transcripció

…Jo nasquí en el 36. En la guerra.

Ma mare té dos anys més.

Veus? Com és que durem tant?

Bueno, bona generació! [risses]

Jo què sé. Durem més que un cul de morter, que diem.

…

Don Juan quan anaven a escola els meus fills, que anaven a don Rafael, que és ixa que té les reixes, pues ahí don Rafael era el mestre però pel seu cómpter. I don Juan escomençava a fer pràctiques de mestre.

Sí, va començar amb don Rafael, sí senyora. Mos ho va comptar, mos ho va comptar.

Perquè els meus fills anaven allí i jo els veia.

Joaquín i Álvaro, amb uniforme i corbata, en una foto escolar al col·legi de don Rafael. Darrere tenen un bonic teló que suposem que aportaria el fotògraf, i completen l’escenografia llibres i uns clavells de plàstic. Sobre la taula, a l’esquerra, reconeixem la Enciclopedia Estudio. Libro Amarillo de Dalmau Carles Pla (Madrid, 1953), que corresponia al primer cicle de l’ensenyament bàsic (els successius cicles tenien el Libro Verde i el Libro Azul).

I jo a voltes dic: “Álvaro, si haveres vist… Era una escola… Estaven en escola i els titos, que tenien titos, entraven dins de l’escola” [risses]. I la sogra de don Rafael feia: “Rafael, dona’m dinés que vaig a comprar”, i els xiquets llegint i escrivint [risses]. I mira… Són coses, eh?

…

Jo mire que si la persona té un comportament natural, que no vullga aparentar res de lo que no som… Perquè no som ni més ni menos, cada u tenim la nostra personalitat, per lo menos pense jo això. Per això a mi… jo vaig vindre… jo era forastera ací, jo era forastera. Però què passa? Que me varen vore tan oberta, tan natural, me prengué un carinyo el poble… A mi i a… bueno, el meu marit [Pepe Bonet Trilles]. Saps què feia el meu marit? Veníem de València en el autobús, baixava jo i enseguida se posava ahí i totes les dones que baixaven els donava la mà. “Muchas gracias, Pepe. Ay, qué amable es usted, no sé cuántos”… I ademés jo feia: “Pepe, anem-nos a casa, anem a dinar. Pareix que sigues… –Diu: ja mo n’anem”, i quan arrancava el… Això si no te naix… Encà que ho haja llegit i tot, però era aixina. I tot lo que ha llegit, tot lo que ha escrit és tot una duda sobre la vida. Ell no… no és que no fora creient, però no hem segut en esta casa… Jo m’he criat amb monges, però bueno. I té un escrit que diu, entre atres coses: “Dios, ¿dónde estás que cuando te necesito no te encuentro? Yo creo que estás en una planta, en una flor, en el campo…”. Expressava lo que ell sentia. “A veces me siento triste, porque quisiera creer que estás ahí, pero no lo logro”. Tot això ell, una expressió… I té una poesia de les banderes, dient que “por un trapo que riñan países y hermanos”… Això és molt…

Ahí hi ha a muntó cabet, eh? Això tot el món no arriba ahí.

A que no?

No, no ni pensar-ho. Ho estem veient a diari.

Sobre les banderes! I és que ell, ja te dic, era un poema tot ell. Después una de sa mare dient que era “la persona que le había traído al mundo”, “el cariño que sentía por ella”, “él cuando le daba el pecho”… bueno, una poesía sobre sa mare. Dice: “pero todo hombre crece y el cariño de la madre se va diluyendo. Y otra mujer roba ese cariño”. Fija’t quines coses escrivia! I a mi me dia: “Tere, vine i t’ho contaré”, i jo dic: “és que a mi no m’agrà tot això, Pepe. –Diu: però escolta-ho. –Bueno, sí, t’escolte”.

…

Bueno, estic favorida?

Està preciosa. Después li ho ensenyarem. Mos té que dir el seu nom complet.

Teresa Pla Fort. Dos apellidos valencians. No, mallorquí i català. Sí, el Pla és català, i el Bonet mallorquí.

Vosté és nascuda en Cullera, mos ha dit.

En Cullera. De Cullera pues mira: jo vaig nàixer pues bé, d’una família que tenien un negoci fabulós els meus pares, però vingué la guerra. Mon pare se n’anà a la guerra i el problema que n’hi hagué: mosatros mos quedàrem… Bueno, i allí estiguérem vivint hasta que tinguérem 14 anys. [5 min.] Perquè mon pare va pertenéixer a un batalló… no sé què se diu, i Álvaro i el meu… Pepe, com ells ho lligen tot, diu: “és que el batalló d’ell era de no sé quin equipo que anaven els intel·lectuals i tot això”; ells estaven a favor de la República. Tots els intel·lectuals… mon pare tamé era, anaven ahí. Un poquet ingenuos sí que eren. En resumidas cuentas, a mon pare el tancaren. El tancaren, i estagué prou anys tancat. Que si no l’hagueren tancat mosatros mos haguérem quedat en Cullera, però… I ja mo’n vinguérem ací als 14 anys. Ací a València. I dels 14 anys mosatros teníem allí tota la família: ties, cosines, mos pares estan enterrats allí… Tots, tots. Entonces no hem perdut mai el contacte amb Cullera; totes les setmanes… O sea, que he tingut el contacte en Cullera però jo és que la ciutat de València m’encantava. I anar pels barrios ixos, del Carmen, el palaus, tot això… a mi la història m’ha encantat sempre. Entonces mon vinguérem i hasta que vaig conèixer a Pepe i me’n vinguí a Natzaret. Als 17 anys! Què te pareix? I ell… jo tinc 10 anys menos que ell. 10. O siga que ací, en Cullera, i encà tinc contacte en Cullera, encara. I els meus fills amb els cosins. Els meus cosins tenien horts i tot, anàvem a fer les paelles… Lo de la família. Més que ací en Natzaret, jo en Natzaret era pues els íntims de casa i la tenda. Però quan armàvem faena, juergues, a Cullera. Que allí eren més juerguistes que ací.

Com era Natzaret quan va…?

Pues mira: en Natzaret jo te diré. Natzaret era un bàrrio de gent molt treballaora. Era astilleros, el port, i algú que li agradava ratllar i tot això, i el meu sogre que tenia dos barques. Dos barques. No eren barques de motor, eh? Eren barques de rem. Però ací estava la platja tota plena de casetes de bany. T’ho hauran contat, no? I tu anaves aixina com vas, alplegaves allí, t’alquilaves un banyaor, perquè n’hi hava qui no tenia banyaor, la majoria. I te donaven un banyaor i una perxa. La perxa tu posaves la roba que duies la posaves ahí i una fitxa te la penjaven i allí estava. I tu te n’anaves a passejar per la platja i no duies res. Això era un descans. Después pagaves, el banyador i tot això, però era un comoditat. I ixes mateixes barraquetes a poquet a poquet ascomençaren a transformar-se en xicotets restaurants. Alguns seguiren tot el any, perquè la gent volia anar a la platja. Hasta que vingué l’ampliació del port; ahí ja s’ha mort tot. Què pena! Perquè ahí a on està l’ambulatori i tot això, això era arena. I totes les casetes que hi han en front, això eren xaboles que es varen fer la gent que vingué… no vull dir de un puesto ni l’atre: a on pogueren anar; ací vingueren perquè n’hi hava platja i la gent consideraven que n’hi haven més mitjos. Començaren a fer-se xaboles. Però el govern no sé per què les deixà. Hasta que no passaren molt de temps i el govern digué: “ací hi ha que ordenar-ho”, i va dir: “aquell que vullga la xabola fer-la legal, ara és el moment”. I el que volgué pagar uns dinés i que li feren una escriptura com a propietat ho varen fer. Entonces què va fer molta gent? S’ho comprà però en después anà reformant-se en plantetes baixes però de més calitat. I allí se quedà ixe bàrrio. A partir dels xalets pac ací. I lo dels xalets pac allà pues era ja la platja encara. [10 min.] Una maravilla. Era una maravilla. Tu veus a on està la carnisseria ahí? Al cantó, no sé si està encara.

Al carrer Major?

Al carrer Major no, al carrer este, a on teníem mosatros la botiga. El del jardí. Ixa carnisseria, ixa finca no existia. Totes ixes finques no. Eren plantetes baixes. I el Xufero, que tenia ahí un bar –vosatros si no sou d’ací no…

Ho hem sentit dir.

Bueno, era un merendero de canyes. Perquè és que la mar estava… l’arena estava ahí. No n’hi haven finques de res. T’assomaves al Xufero i veies la mar. Això era… Una llibertat, una cosa… Era bonico. Jo venia de Cullera i és que no ho tirí de menos. I sobretot jo recalque la calitat de la gent. Eren treballaors però… tenien una moral, de la família, dels fills… educar-los, comportament… No hi hava… És que era un atra manera d’educar. No té res que vore. El que valgué més estudià, el que no tenia capacitat d’estudiar es posà a treballar, però cada u buscant la seua vida. Jo els meus fills no és que tingueren… al tindre la botiga pues mosatros teníem més possibilitats que ells estudiaren. Però ells valien, eh?

Después tenia a ma mare, que era una auela d’ixes autèntiques que feia arròs al forn, croquetes, bunyols… Hem tingut una vida… noble. Però bueno. A mi ací ja te dic a Natzaret he sigut jo molt feliç. Hasta l’extrem que diu… quan se n’anaren els meus fills dic: “tinc que viure jo assoles?”. Me diu Álvaro: “¿quieres que compremos un piso cerca de nosotros?”, i jo dic: “si vosatros no esteu mai en casa! –Diu: hombre!”, perquè este, Álvaro, té un apartament en el Saler, se n’anà al Saler i en casa no està. Dic: “pa estar assoles ahí…”. I ademés que no me’n vullc anar. “Ací vos he criat; tu, la iaia, el papà, tots han viscut ací”. A mi és que és tot un recuerdo, i ademés és una casa comodíssima. Ni més bonica ni més lletja: cómoda. Ahí tinc una cuina enorme, una terrasseta, i allà me dona a la mar, per l’esprà se gira l’airet… Jo vull estar ací, i prou.

Bueno, continuem.

Mos parlava del seu sogre, que treballava en el port.

El meu sogre sí. El meu sogre de jovenet ja es posà a treballar al port. I com tenia prop la platja d’a on venien ells, que no vivia ací, vivien més pac als Tramvieros. Tot això tamé era arena. Entonces el home escomençà a anar a peixcar. En una barqueta. Però li agradava tant que no volia només que fer-se un atra barqueta. I mira, se feia les polleres, pa la sépia; es feia ell la xàrcia, perquè no era de plàstic, era de cotó, i después tenia que tenyir-la de marron. Però tenien una casa… tot açò era la casa d’ells, d’ahí hasta l’atre. D’ahí a ahí, la casa. Tenien cuina d’estiu i cuina d’hivern. I dalt d’una escala pujaves i tenien les habitacions. I baix era tot… Vinc a dir-te que els meus sogres dins de treballaors tocaven dinés.

Claro, ell feia un turno al port i después se guanyava en el peix…

I la meua sogra venent en el Mercat Central. Que la meua sogra no pareixia pexcaora, encà que te diga. Tenia una personalitat i era una dona tan séria, tan formal, que tenia una clientela en València però selecta. Perquè ella a part del peix que duia el meu sogre ella baixava a la llonja i comprava peixos del norte, del Cantàbric, i els venia tallats.

O sea que han segut professionals. Entonces han criat als fills, después muntaren la drogueria el meu home i el meu cunyat. Els dos germans eren sócios i varen muntar la… Perquè tamé te vaig a dir: el meu cunyat díem cunyat però no era germà d’ell. [15 min.] Era cosí germà.

La mare d’ell i la meua sogra eren germanes, i al nàixer ell va morir. I la meua sogra digué, a la germana: “no patixques que no vaig a abandonar-lo, al teu fill”. I el criaren com a un fill. Ell sempre ho diu: “més prompte em feien a mi un trage que a Pepe”. Sí, sí. O sea, que fija’t què persones eren… Después la germana que se quedà soltera, la germana de la meua sogra, l’arreplegaren tamé i vivia amb ells. Eren 7 o 8 persones, només treballava el meu sogre i la meua sogra. Mantindre a 7. Tenia pues… molt de ordre, una casa de molt de ordre.

Antes era aixina, la família…

Ara se queixen que hi ha desapego. Ja sé… la societat ha canviat molt. Però si tu… no ho sé, els dones… no sé, carinyo, ordre… Jo ho veig per els meus fills amb els meus nets. Els meus nets se recorden tant de s’auelo, que una… El meu home va tindre una temporà vegetariano. I a la meua neta li explicava: “es importantísimo la alimentación, y el ejercicio, no sé cuántos…”, i la meua neta el sentia i se ria. “No hay que comer cosas tóxicas, no…”, i els xiquets això ho captaven, i esta, Lucia, s’ha fet vegetariana, com s’auelo.

Mos contava que portava els fills a don Rafael.

A don Rafael. Álvaro, com no podia estar quet, era un [inintel·ligible] de xiquet, ell de prompte s’apuntà a Marcol a baloncesto, juava a baloncesto. I quan don Rafael feia: “id a por agua”, el primer que es posava era ell, pa eixir d’escola. Dice: “es que no está nunca en su mesa, siempre está hablando con sus amigos”.

…

Això és com si foren històries que ara està desfasat. Pues no està desfasat. El carinyo no està mai desfasat.

No, en absolut. Fa més falta ara que mai.

Exacte.

I què més vols que te diga?

Al seu cunyat com li dien?

Al meu cunyat… però s’ha mort ja.

Per a posar-lo tamé al costat del seu home.

Ah, sí, sí, a ell li dien Vicente Bayona Trilles. Perquè les mares els apellidos els tenen igual. Aixina com el meu és Bonet, ell és Bayona. Que té fill i dos filles.

Sobre quin any van obrir la tenda?

La tenda, pues jo te diré: jo nasquí en el 36 i quan vinguí ací que tenia… tenia 17 anys quan ells obrigueren la tenda… Compteu.

Això és l’any 53.

Exacte.

O siga, quan vosté es va casar la tenda ja estava.

Sí, estava en marxa, estava en marxa. La duia el meu cunyat Vicente, Pepe i la tia Teresa, que era la tia d’ells, que era soltera. Però una botiga hasta allà, eh?, tota pintà de blau, uns escaparates amb colónia… Va ser una innovació ací en el bàrrio, perquè el meu home era un soñador i volia tindre una botiga com Déu mana, i no n’hi hava ninguna. I la posà amb regals, escomençà a dur colónia, el sabó Maja, Myrurgia, de lo mejorcito. La gent… això era una novetat pa Natzaret. Encara que ací n’hi hava una botiga, que t’ho hauran dit, els Fileros. Venia de Russafa mitja Russafa a comprar-los a ells. T’han dit lo del Trenet? Quan abaixes del pont, antes de doblar pac ací mira per ahí i ahí n’hi hava una estació.

L’Estacioneta, sí.

Pues ahí era un tren que passava per Russafa i tot, i l’estació la tenien en Jesús. Anava uno a Torrent, i l’atre a Natzaret. Pues quan venia la gent a comprar, que ells ho venien a plaços, tu saps lo que és el carrer Major tot ple de gent a comprar ací? Es varen fer riquíssims. I n’hi hava un atre que se dia Ibáñez que la montà més bonica però no tenia l’èxit. Teníem una orxateria, que per l’esprà: “ja està l’orxata feta? –Falta un poquet”. Hala. “Quan estiga mos avises”. Una carnisseria. La pasteleria d’ahí al cantó, que era Filo. [20 min.] Teníem de tot. Ací n’hi haven… La farmàcia, que encà està… Era la mateixa que hi ha ara, la mateixa. I tot això en un ambient familiar a més no poder. Teníem un estanc tamé, que les germanes eren basques, i els donaven… entonces el govern ho donava a aquell que havia segut militar… Però jo tot això ho sé no perquè m’haja preocupat, que m’ho contava Pepe i… Diu: “és que ells eren militars” els marits, de una. I ahí treballaven les tres germanes. I se venia moltíssim entonces, de cigarrets i tot. Però el problema estava el Refugio. Ahí n’hi hava un refúgio de la guerra però tot destrossat. Ahí se posava una porqueria. I entonces jo quan vingué ací havien inaugurat la iglésia, perquè això era una ermita, no estava la iglésia.

Clar, se la va endur la riuà.

No, no, no, la riuà…

L’ermita, l’ermita vull dir.

L’ermita, claro. Exacto. I ademés la meua cunyà ja tingué que casar-se en una planta baixa que varen… provisional, en una casa perquè n’hi hava ermita ni hi hava iglésia, i entonces es posaren a fer la iglésia. O siga que la iglésia està pues des de que me’n vinguí jo ací. M’arrecorde que la inauguraren, vingué el obispo i tot, hi hagué festa i això. I hi hagué un capellà ací que és el tingué molta amistat amb els meus fills, perquè va ser el que va decidir fer lo que és el Institut. Però ara van xiquets de tot… però entonces era pa’ls que anaven a fer una carrera. Els primers quatre anys que feien el batxiller, i después el superior, que Álvaro anà al Luis Vives i Joaquín crec… no sé si anà tamé al Luis Vives. Bueno, en resumidas cuentas, és que ahí era dirigit per dos capellans, i Álvaro tenia molta amistat amb el que era… que tractava més amb ells. Después estava l’alt, que era el que més poderio tenia.

Vosté va treballar en la tenda.

Sempre. Jo lo que passa és que el meu marit, Álvaro diu: “¿por qué no la apuntastes a la mamá –teníem un dependent, tamé– apuntastes a la mamá y el día de mañana hubiese cobrado una jubilación?”. Diu ell, en bona raó: “cuando el papá se jubile aún tenemos que pagar diez años más para mamá. Ya no tendremos tienda, tendremos que sacarlo… Entonces yo prefiero todo eso que me tengo que gastar meterlo en el banco”. Ell invertia en el banc, ací, allà… Va invertir prou coses. I jo no és que… tot el dia no estava, però estava molt de rato perquè la perfumería… Veus com he dit que jo anava sempre tan arreglà? Quan no estava: “està Tere? –No ha baixat. –Pues ja baixaré después”. Estaven esperant-me: “Tere, dóna-mos una crema que no sé quantos”; “Tere, pa’l monyo, tinte, no sé quant…”. Jo era una venedora. I el meu marit no volgué, però jo dic: “anem a posar regals. –Diu: no, perquè tens que pagar més. –Jo dic: pues se paga”. I bueno, i no volia, però jo li vaig insistir i posàrem regals; el dia de Reixos, les vespres de Reixos mira si hi hava gent comprant-mos regals… mira si n’hi hava que l’antevespra vàrem fer un dia un milló de pessetes, i al dia siguient milló i mig. Quan els ho díem als companyers de mosatros lo que veníem… en València, eh?, no s’ho creien. Però mira, venia estutx de manicura, estutxes de… una cartera, amb d’això pa’ls hòmens…Quan en demanaven jo feia: “voleu que vos graven els noms? –Ah, pues sí, Tere”. Ma mare agarrava una joieria, se n’anava: “grave la J i no sé què”. No se podeu imaginar quina botiga teníem. N’hi hava de tot, lo que te pugues… mira, cepillet pa’l rímel, un rissapestanyes, [25 min.] gorros pa anar a la platja, bolsos pa anar a la platja… Una botiga… una xica diu: “si és que pareixia un supermercat de perfumeria”; dic… N’hi hava de tot. Però va ser quan jo em posí ja en sério a que n’hi haguera tot això. Que és que guanyàvem més en això… Mira, tu saps amb un paquet d’Ariel què guanyàvem? Tres o quatre pessetes. N’hi hava molta competència. Sin embargo en un regal guanyaves dos-cents per cent. Pues això jo és lo que calculava. Tenia bisuteria. Una bisuteria de primera… encà tinc coses jo de la drogueria que no s’ha fet lleig, està perfecte. Una bisuteria… és que eren… tot lo que pugues imaginar-te. Veníem de tot. Hasta me posí un tros amb faixes, sujetaors, secamans… allà en un rinconet. De tot, com si fora el Corteinglés en miniatura [risses]. Pues tot això és lo que fa negoci. Però al meu home li ha faltat a voltes… massa mirat, és que era massa mirat. Ell pensava: “i si no mos correspon a mosatros tindre això?”, pues que no mos ho compren. Si tu estàs donant-los un servici i ho accepten, què vols que te diga? A que sí? No, no, i m’ho diuen moltes vegaes: “Tere, és que ja podíem pensar coses que teníeu de tot”. Quan venien les falles: ganxos, redecilles… Ai, tot el any, tot el any. I mira, i va ser una època… dura, eh?, perquè treballàvem molt.

Hombre!, i criant xiquets, ademés.

Tres. I ademés jo no tenia ninguna dona que em netejara. Ara sí que la tinc, però entonces no. La drogueria la netejava jo. Netejava els cristalets, marcava la colónia… El meu home em donava una màquina: “ves marcando colonia”. Jo dic: “ací no tinc temps jo pa res, ni pa respirar”. Però és que ho feia a gust. I les dones m’ho dien. Ah, i els dissabtes tota la galgà que venien a dinar. Un abús, un abús. Abusaven de mosatros [risses]. Anaven acudint. Acudint. Com veïen que el jalo era bo, pues anem. Pues sí.

I después això pareix que no però això en els xiquets es queda. Ixe recuerdo. A mi me dia: “yaya –uno–, donde mejor hemos visto les mascletaes, en Natzaret”. Els tenia ahí, ells ací baix, i jo fent la fideuà. Ja havia fet les croquetes, l’ensaladilla, i estava fent una fideuà de gambes, de tot. Pujaven, hala, al mig, a comer. De restaurant. Compràvem bunyols, compràvem un pastel inglés… I al millor a ningun puesto anirien. Per això Joaquín diu: “yo, mamá, cuando dicen que van a los restaurantes, es que mejor que hemos comido nosotros en esta casa…

Entonces la riuà la va viure ja en la tenda, vosté?

La riuà estava jo esperant a Álvaro. Me faltaven tres mesos; en estado. Però entonces vivia jo… estàvem… És que mosatros mos compràrem un piso en la plaça Xúquer. Però la plaça Xúquer estava al mig del camp, sense res. Ahí no anava ningú, tenies que agarrar l’avinguda ixa i anar acaminant hasta allí. Jo no volia estar tan solitària, i me n’aní a casa de ma mare. I estava allí ja col·locà, amb la robeta del xiquet, la cuneta i tot, pa quan vinguera. Però estava en ma mare. Però com resulta que havia segut la Puríssima, pues entonces la Puríssima se celebrava el Día de la Madre, entonces. I havia estat en casa de la meua sogra. I va i el meu cunyat, el marit de la meu cunyà, era maquinista de barco, era el que portava les màquines de barco, i estava de viatge. I ella estava ací en Natzaret amb els seus pares, i jo havia vingut a dinar i después per la nit pensava tornar-me. I diu Pepe: “Tere, anemo’n ahí al cine del port”, que feien La dama y el vagabundo, mira si me’n recorde, casi 70 anys que fa! La dama y el vagabundo. Jo dic: “anemo’n”, jo en estado i la meua cunyà i Pepe. Mo n’anem, eixim del cine i mo’n venim passejant, perquè és que podies anar a l’hora que fora. [30 min.] Venim pac ací i mos assomem aixina al riu, les… érem jóvens, jo tenia… anava a fer 21 anys, jo. I el meu… Pepe 31. I la meua cunyà Pepica tenia cinc anys menos que el germà. Bueno, mos posem aixina i dic: “xe què [inintel·ligible]”, hi hava un silenci raro. Jo no sentia ningú, ni un pardalet… No sentíem res. “I quin silenci, quina pau, i tat?”. I diu la meu cunyà: “sí, massa silenci”. Però bueno, no passava res. I estant mirant ahí mos veiem… ahí estava la comandància de Marina, crec que està encara. Mos ix un marino, un xic vestit de marino, abaixa apressa i les primeres cases d’ahí escomença: “que viene riada! Que viene riada”, i com la meua cunyà i el meu home havien passat una rià antes, quan jo tenia 14 anys o per ahí [dita “la riuada de les Barraques”, en la vespra de Sant Miquel, 28 de setembre de 1949], pues a mi no me feia por, jo no n’havia vist mai, però ells agarren el camí, me dixen a mi allí i escomencen a córrer, a avisar als pares, i al meu cunyat, que vivia en la drogueria, allí dins, i estava la porta metàl·lica, tot, i tenien un xiquet, el Vicente, el fill, que té uns mesos més que Álvaro.

Jo dic: “bueno, però quina por tenen estos?, m’han dixat a mi en blanc a mi i se n’han anat”. I jo pegue darrere d’ells. Li ho diuen al meu sogre, escomencen a pujar… bueno coses, perquè teníem coses baix, de menjar i… Teníem el foguer de petróleo… Escomencen a pujar menjar, farina, arròs, però una sofoquina! I jo aplegue, estava tota… i diu: “Tere, Tere, posa’t ahí en el quarto i queda’t ahí queteta que no… –Però passa algo? –Que no, que no”. Tenien una por que a mi m’entrara del part o algo… Jo com no ho havia vist estava tranquil·la. “Quan tingues son, dorm” [risses]. Jo pues segurament m’adorgué, perquè no m’enterí de res. I al dia siguient m’alce i me veig la casa de dalt tota plena de gent, a part de mosatros havien pujat familiars de la meua sogra que vivien en planta baixa, i me’ls veig allí i dic: “que què passa? –Diu: que ha entrat un poquet de àuia. –Jo dic: àuia? –Diu: sí, sí. –I jo dic: ai, puc vore-ho?”. M’assome a la galeria i veig que estava a ran de làmpara de la planta baixa. Ja no pogueren tancar la porta de la planta baixa, el meu sogre. El meu sogre i dos apretant, allí… Què susto! Ixa donà por, però la que va ser al dia siguient, que és la que obriren, que no ho volgueren dir, pantanos… ixa va vindre una ola del pantano… dien que no, però va ser. Ara ho han dit, molts. I un capità de la Guàrdia civil estava ahí en el port dient que no passara ningú. Ve la ola i s’endú al capità, i el bàrrio del Carmen el… però tot inundat, tot. Ahí sí que s’ofegaren gent. Perquè hi haven sótanos… Ahí va ser un desastre. Perquè ací en Natzaret de Natzaret no se va ofegar ningú. Estaven escaldats i el que més i el que menos se’n pujà a un familiar, com mosatros que teníem familiars. Però i el dia siguient, donar a menjar a tots? Menos mal que la meua sogra allí en la galeria dalt tenia uns pollastrets que estava criant-los però eren aixina, i es va vore obligà a matar-los i donar menjar a les persones. I jo el segon dia o el tercer anava baixant l’àuia, i mos veiem que entra un jeep de Guàrdia civil i va Pepe i li diu a este: “oiga, oiga, es que mire, mi mujer està en estado… –Dice: ¿però dónde la vamos a llevar? –I li van dir: nada más que nos deje en la plaza del Ayuntamiento de Valencia… –Bien, pues suban”. I mos dugué en el jeep a la plaça de l’Ajuntament, i d’ahí a… ja la Gran via de Fernando el Católico estava prop. “Moltes gràcies! ¡Muchas gracias! –Cuidadito, no se resbale”. Però és que la plaça de l’Ajuntament estava plena de fang! Cases de roba, que tenien sótanos, li ho varen inundar tot. Encaixos, tot brut… Va ser un desastre…! I jo me n’aní a casa de ma mare, ma mare estava allí tan fresca, tan bé, normal. [35 min.] Estava més alt. Entonces jo ja allí me quedí pràcticament… Però Natzaret es quedà… La gent se n’anà. Varen fer barracons ahí –t’ho hauran contat?–, davant d’ahí lo que és el port, barracons, i ahí es col·locà la gent de Natzaret que no tenia casa. Allí. Però i ací en Natzaret que no hi hava ningú pa comprar, a la botiga. Se n’havien anat tots. Ma mare mirant, tenia unes dies que mos donava menjar a mosatros, la llet del xiquet… Com puguérem. Hasta que poquet a poquet, se treballà molt. Vingueren soldats amb pa, repartint. Una catàstrofe. Però mira, la gent tots a una varen anar avant. Lo que passa és que a raíz d’ahí és quan escomençaren a vindre les xaboles de las Casitas de Papel que dien. Ixes escomençaren a inundar-ho gent que no podia viure i tenia que arrimar-se a on siga. Entonces ja s’estropeà el bàrrio. Aquell tros. I lo pitjor va ser la droga. Jo me’n recorde que estava en València i volia vindre ací i agarrava un taxi… no volien vindre, els taxistes. “A Natzaret no, la dejamos en el puerto. –I jo dic: no, en el puerto no quiero”. M’abaixava, un atre i hasta que no n’agarrava un que me duia… No volien entrar, tenien por. Tu creus que un bàrrio tan maravillós que era, tan saludable, i la mala fama…? Que li ha durat molt, eh?, la mala fama. A Natzaret massa. Massa perquè en realitat después t’has enterat de atres puestos que n’hi hava igual lo que feia però no sé per què ací va ser tan… Mira, un desastre. Un desastre. I Pepe patia per els xiquets, perquè per la nit Álvaro venia de juar a baloncesto, i patia. No mos passà mai res, però… Jo què sé. Tinguérem alguna temporà mal, hasta que poquet a poquet, mira, les coses van aclarint-se bé, i veus que hi ha una llum que ja no és aquella, perquè ahí a on està… al costat de la iglésia pues això era unes cases que estan tancaes, però ahí venien carn de cavall¸ hi hava un sabater… Però estaven totes xapaes, bones cases. Tot això ja no va… se quedà allí paralitzat… Una pena.

Els meus sogres tractaren de netejar-ho tot, i se va netejar, però quan els meus fills tenien quatre anyets, que se van vore ells ja majors, van decidir fer una finca ací. Com açò era estret, se quedaren una planta baixa d’ahí, pagaren uns dinés, i se va fer la finca. I la finca anaren venent-los, però mosatros no era… mosatros lo que mos donaren del solar era tota la planta baixa i un piso. Els atres els compraren. Però ahí va escomençar ja que posàrem un bar. Ahí posàrem un bar d’aquella manera; féiem comunions, féiem… Que mosatros hem treballat…! Ensaladilla, empanadilles, boqueró en vinagre… de tot. Vermut… açò s’omplia els dissabtes. I vàrem fer la gran idea de posar televisor, que ací no en hi hava en Natzaret. Venien al fútbol, venien quan feien algun espectàcul, i cervesa, i vermuts i no sé quantos. I guanyàrem ahí molts dinés tamé.

A base de treballar, de fer hores dia i nit.

…els seus fills van nàixer a casa?

Ah, mira! Ui, lo més important m’ho dixava! Nasqueren els dos en el mateix puesto, que vivíem en… bueno, era una paral·lela a Fernando el Católico, que se diu Erudito Orellana. El coneixes? Que detràs està la casa de tebeos de Sanchis, eh? Pues ahí era el bàrrio meu. I entonces ma mare tenia ahí encara una habitació… bueno, la casa aquella era preciosa i gran. [40 min.] I nasqueren els dos en el mateix llit, però no solament en el mateix llit en el que la meua germana i jo nasquérem, perquè era de ma mare. Jo quan ho conte diuen: “ui, pues eso es fantástico”. Ara van a la clínica enseguida, la meua Mónica ja nasqué en una clínica, perquè jo ja era més major. Ara dic que era major i saps quants anys tenia quan a la meua filla? Trenta-cinc. I que jo ja era molt major pa tindre… No, i mos vàrem fer, Pepe i jo mos vàrem fer una analítica pa vore si teníem alguna contraindicació, perquè el cos cànvia. Mos isqué tot perfecte i ja estàvem tranquils amb la xiqueta. I la xiqueta nasqué… Se lleva 14 anys amb Álvaro. I 12 amb Joaquín. Joaquín, jo l’assentava ahí i li feia: “Joaquín, toma el biberón y dáselo a Mónica”, i Joaquín, com estava grosset… com si fora la seua filla [risses].

I a casa aniria la comare.

Ah, sí! La comare… mosatros entonces… els que tenien comerç no entraven en la Seguritat Social. No entràvem. El gremi de botiguers, diríem, tenien mútues de segurs, i el que volia s’apuntava. I el meu marit, fija’t tu quina idea tenia, antes de casar-mos ja nos posà a mi i als xiquets. Aixina que quan tinguí… vingué una senyora, aixina robusta allí, i jo tenia 21 anys. Ascomençà… a Àlvaro li costà un poquet perquè nasqué… té el cap gros, saps? [risses]. Aquella em va fer un desastre, diuen. Jo com no ho he vist… Después quan nasqué Mónica, esta xica que era més moderna en tècnica diu: “l’he dixat de 15 anys”, i jo dic: “bueno, pues no sé pa què, ja. –Diu: perfecte, perquè li havien fet un desastre. –Dic: ah, pues gràcies” [risses]. Bueno pues nasqueren molt bé, molt bé, eh? Fantàstic. I ma mare que era una persona de les que havera donat la vida per tots, quan venia la comadrona li feia uns bocadillos de ternera, café amb llet amb una ensaimà… Aquella ni amb aigua calenta la traïen d’allí. Estava encantà, venia allí, tenia toalles i tot, la casa… Nasqueren molt bé. Joaquín tamé. I, claro, a l’anyet i mig de Joaquín ja mo’n vinguérem a Natzaret, saps? I ma mare com estava allí tan assoles se dixà el piso i se’n vingué amb mi. L’hem tinguda… bueno, amb ma germana tamé anava, perquè ma germana tingué cinc fills. Cinc. Pues ma mare anava molt allí. Dos dies. Perquè ma mare tenia un negoci tamé de plaços però en Cullera. I anava dos vegaes a la setmana, allí amb un nebot i ella… i duien un negoci a plaços. Tenia la seua faena. I después tres dies estava ací en València amb mi. I anava a comprar ací, a les cases, almacens i tot. O sea que érem una família, cada u en la seua labor, faena, però era una dona… tan espléndida… Mira, els xicons de les botigues… ella feia un paquet, i tenia que dur-lo a l’ordenari que díem entonces. I els xicons se pegaven: “a la señora Vicenta esta semana me toca a mí, ¿eh?”. Però per què era? Per la propina que els donava.

La tenda quin nom tenia?

No, posava “Perfumería-droguería Bonet”.

El meu marit va ser president de la cooperativa CIP de drogueros. Va ser president. Tenia vicepresident i tenia el jefe de… que comprava i tot això. I molts viatges a Barcelona a comprar-li a… detergente, pintura a Titanlux, tot això ho feia. I quan anaven estava tot pagat per l’empresa. No es gastaven ni un xavo. Se n’anaven a Madrid tamé. Ara va la casa Johnson i regala un viatge a tota Espanya, de drogueria, que venien lo de Johnson, que és una empresa americana. Varen alquilar, l’empresa, això que hi han dos pisos en els avions… [45 min.] aerobús, se diu? Bueno, no ho sé. D’ixos grandíssims. Només pa ells! Pepe diu: “he passat més por…”. Jo dic: “per què? –Tot el viatge els bascos ballant i bevent. Dic: ací mos cau l’avión de dalt baix. Els bascos: tatatatatatata i bevent. Com eren bascos, de Saragossa, de València… Bueno, saps a on anaren? A Chicago i a Nueva York. El meu home ho ha vist. I per lo que diem, jo dic… ell tenia molta il·lusió, perquè ha segut il·lusioniste. Una vegà alplega allí ja estava tocant-me per teléfono. Dic: “què, Pepe, com va? –Diu: muy bien, pero me he acojonado porque, dice, cuando he cerrado las puertas de la habitación…” les normes: “No abran a no sé cuántos, no cierren…” [risses]. Mira si allí tenen por a les coses… maleantes que n’hi han molts. Però bueno, ell m’ho contava, dice: “¿sabes qué he tocado hoy?”, me dia: “el lago Michigan. Me he mojado”. Però jo dic: “qui anava amb tu? –Diu: ningú, s’han quedat en el bar allí prenent-se coses. Jo tenia que tocar-lo”. Bueno, pues tot això jo veia que era feliç ell. Era feliç. Però… ara voràs, i el tercer dia o el quart me diu: “Tere, tinc ganes ja de tornar. –Jo dic: claro, tu molta il·lusió quan te’n vas, però més il·lusió quan tornes [risses]. –Diu: té raó”.

Apèndix gràfic

A l’esquerra Pepica Bonet, cunyada de Teresa (germana de Pepe Bonet) amb una amiga i una cosina en el port. Dimarts 17 de maig de 1955. Fotos A. Fuertes (cr. Eugenia Viñes 73. Grao, València)

***

Álvaro Bonet Pla.

***

Teresa Pla, la nostra entrevistada, amb Joaquín, que tenia 4 anyets, Álvaro i el seu cosí Vicente. Estan a l’horta de Natzaret, a on eixien a passejar després de dinar i abans de tornar a escola.

***

Álvaro retratat a la festa d’agost en una parada d’un fotògraf, en concret de Juan Lurbe, que en aquell moment tenia estudi al carrer Major de Natzaret núm. 88.

***

Els xiquets a la vora d’una paller a la quadra de Mariano Moncho, el Curro, que tenia bous i animals al barri. Són Joaquín, Vicente, el fill del xic que va fer la foto, i Álvaro. Teresa recorda la llibertat que tenien els xiquets al carrer i per l’horta.

***

Álvaro arreplega el diploma en un “Cursillo veraniego de natación” que ens diu que es feu a la inauguració de la piscina al Parc Sindical en juliol de 1971. Foto Lázaro (Grao, València).

*