Títol “Natzaret, 40 anys de lluita”, documental
Font Associació de veïns i veïnes de Natzaret
Durada 70 minuts
Sinopsi Documental sobre el barri de Natzaret i l’Associació de Veïns i Veïnes de Natzaret en el 40 aniversari de la creació de l’associació
Data de publicació inicial a Youtube Dimarts 25 de maig de 2021
Data de publicació en Natzaretpèdia Dilluns 27 de setembre de 2021
Enllaç al vídeo https://youtu.be/ic7r9TbaiW4

Crèdits finals del vídeo

Idea original: Associació de veïns i veïnes de Natzaret

Realització: LA COSECHA Producción Audiovisual. Mireia G. Gil Seguí

Producció: La Repartidora i Associació de veïns i veïnes de Natzaret

Guió: Mireia G. Gil Seguí i Alba Pascual Benlloch

Càmera, so i edició: Alba Pascual Benlloch i Carlos Daniel Gomero Correa

Disseny logo i caràtula: Mineral Gràfics

Imatges, vídeos i documents d’arxiu: Associació de veïns i veïnes de Natzaret, “A tornallom” d’Enric Peris & videohackers i Fundació Valenciaport

Música original: Carles Biano i Maria Arnal

Cançons: Aspencat “Quan caminàvem”, Lluís Llac “Companys, no és això”, Las Amigas de Yoli “Què volen aquesta gent?”, Miguel Anda y Mònica Ibàñez, Catalina Socías (“Ara que tinc vint anys” de Joan Manuel Serrat), i Maria Alnal i Marcel Bangés “La gent”

Mecenes…

Agraïments…

Nota: podeu activar els subtítols en la llengua original del vídeo (castellà i valencià, segons la persona). També teniu la transcripció completa més avall.

Natzaret, 40 anys de lluita és un documental promogut per l’Associació de VV.VV. i realitzat per LA COSECHA i La Repartidora en 2017. Per a finançar-lo es va comptar amb la participació de 99 mecenes que donaren suport al projecte a través d’una campanya de micro-mecenatge.

En el documental es va aconseguir mostrar la diversitat del treball fet per l’Associació en estes dècades, però possiblement no queda tan clar un altre detall important. Des de la seua creació, l’Associació ha tingut com a objectiu recuperar la dignitat de les persones del barri en sentit ampli i ho ha fet per dos vies.

D’una banda, tractant d’evitar que es continuara espoliant el barri i empitjorant les vides del seu veïnat. Per exemple, en la lluita contra l’ampliació del Port o contra Arlesa per contaminar el riu. D’altra banda, ha generat espais destinats a l’aprenentatge i aconseguir que la joventut del barri tinguera un futur esperançador. Per exemple amb el Projecte d’Infància i Joventut o el d’Immigració.

En este treball, les persones de l’associació són només una xicoteta part de tota una xarxa que s’ha anat teixint i que ha tractat d’arribar a molts racons del barri. Sempre s’ha buscat incloure el veïnat i, per suposat, als “nous veïns” que han arribat al barri des de diferents llocs del món. El veïnat (antic i nou) té en comú la necessitat de llaurar-se un futur i eixe futur està relacionat amb la part material (tindre un ofici, una feina, saber llegir…), però també amb la simbòlica (sentir-se part de la comunitat, sentir-se acollit).

Narrar el treball de quatre dècades no és una tasca senzilla i en el format documental possiblement agafen massa força una grapat de veus concretes, però considerem important destacar que independentment de les persones que parlen en el vídeo, l’Associació és, ha sigut i sempre serà el resultat d’una lluita col·lectiva en què la paraula individual mai estarà per damunt de les necessitats i lluites comunes.

Tampoc l’Associació de Veïns i Veïnes és la protagonista d’esta lluita, sinó més ve una part d’un barri que ha volgut recuperar la dignitat que li estaven negant, s’ha alçat per a plantar cara als gegants i ha dit prou en nombroses ocasions. Un enfrontament que té valor fins i tot quan finalment han guanyat els de sempre.

Transcripció completa

L’Associació de Veïns i Veïnes de Natzaret no és només el que ha sigut i és, sinó el que ha generat i genera al seu voltant.

***

Desde la Asociación de Vecinas y Vecinos de Nazaret:

Reivindiquem una vida de qualitat per a totes les persones del barri com a objectiu fonamental.

Trabajamos como organización ciudadana fomentando la participación del vecindario para hacer frente a las necesidades y los sueños compartidos.

Fomentem el treball en xarxa amb totes les entitats i persones compromeses a construir un barri, ciutat, societat millor, més justa i solidària.

Colaboramos por una cultura de fiesta como signo de confraternidad, identidad, autoestima colectiva de barrio que dan color, sabor y dignidad a la convivencia diaria.

***

Sió Planas-. Natzaret crec que és especial perquè és un barri, jo sempre he dit, estigmatitzat. Estigmatitzat per medis de comunicació i per l’abandono de part de l’administració. És especial perquè sí que es va dir amb tota humilitat… vinguérem un grup de persones que mos vàrem voler insertar aquí. I aquest grup ha estat permanent, compromès, que crec que avui seguim amb la mateixa força i convicció de seguir lluitant.

***

Ramón Arqués-. Pel que fa a l’aspecte, diguem, físic, urbanístic, etcètera, el barri era una cosa molt… molt pobra. Doncs hi haven problemes greu.

***

Vicent Martí-. El lago, que viene… el charco este, el bassot, que viene… un lago que parecía como la Albufera.

Lola Barberà-. Ah, se dia Xarco ‘la Pava’.

Vicent Martí-. Había lisas, había ranas, había anguilas, había… un parque.

Lola Barberà-. Ahí hi havia de tot.

***

Sió Planas-. La població eren hortolans, gent que treballava a l’horta; pescadors, que aquí hi havia una bona zona, doncs bons pescadors; i gent que treballava al port, portuaris. Això era la composició de la població d’aquí. I molta gent que hi havia vinguda de la part de Castilla La Mancha, Albacete, Múrcia, Andalusia… gent que venia a València per viure i s’ha anat instal·lant aquí.

***

Damià Socías-. Sa platja encara existia quan vàrem venir, però ja estava bastant deteriorada pels ports, però encara la vam poder disfrutar un poc i tot això. I per tant teníem molt… molta… ixa situació que hi havia ens donava moltes ganes també de treballar per caminar un poc cap a una situació millor.

***

Marcial Martínez?-. Miles de recuerdos están en estos momentos en mi mente, muchos sueños que hoy son realidad. Realidad como el lugar en el que hoy estamos, que es una lucha ejemplar por lo público. El trabajo de base tiene muchos sinsabores, pero enriquece como nada.

***

Ramón Arqués-. La convicció era de que realment les classes més senzilles del país, i concretament d’ací de València, les barriades de la perifèria, la gent treballadora, doncs no pintaven, no pintaven. I doncs, això, pensàvem que era una gran injustícia.

***

Sió Planas-. Aquí teníem lo que era el ISO. El ISO era el Institut Social Obrer, que hi havia com una espècie de delegació que era una institució de l’iglésia, de l’església. I era el moment que encara no es podia permetre, perquè la llei d’associacions no estava en vigor, con lo cual no podíem tenir una associació, no havia, ni podíem parlar dos o tres que no fóra… i baix el paraigües de l’ISO començàrem el nostre treball.

***

Damià Socías-. Teníem molt clar que era barri, que era per veïnats, no per partits, i ho vàrem poder lograr. Després cada u era dels partits que volia i tot això. En general tiràvem un poc tots cap a l’esquerra, i mos va parèixer un treball molt molt guapo, que se podia fer des de les associacions i de mitjans… Vàrem començar que érem més de mil socis d’allà. Reunions de carrer, delegats de carrer… vull dir això era una cosa… extraordinari. I bueno, contents d’haver aguantat tots aquests anys encara que hui no fosem assemblees de carrer tan… tan freqüents…

***

Julio Moltó-. La verdad es que el barrio entonces era una especie de desierto cultural, quiero decir que no había… Ahora es normal que haya asociaciones de jubilaos, asociaciones de padres y madres… asociaciones juveniles, centro de música… Todo eso que ahora vemos como normal en una sociedad, digamos plural, entonces no existía, prácticamente no habían más que las fallas y las cofradías religiosas.

***

Ramón Arqués-. Sobretot incidíem, insistíem tots i compartíem la voluntat de no ser un grup -nosaltres- els que pintàrem, sinó promoure que fóra la mateixa gent la que d’alguna manera tingués ocasió i oportunitat de organitzar-se, de manifestar-se, de decidir què volia fer i com volia fer-ho.

***

[Veu en off] Dona-. … dedicada, porque de la asociación salía el centro de música y entonces yo por la cosa de proyectos…

[Veu en off] Una altra dona-. Aquellas que estamos… cuando éramos jóvenes en las fotos…

***

Sió Planas-. I crec que ha sigut especial perquè aquet grup s’ha mantingut amb la idea de que és la participació ciutadana… avui diem ciutadana llevant de veïnats o veïns, i crec que això se mantén i hem tingut crec que la capacitat d’anar adaptant cada moment, analitzant, reflexionant, fent anàlisis, cada moment què és lo que convenia fer. La situació sociopolítica ha anat canviant i també açò ha modificat. I jo personalment te diria, hi ha una gran passió de “hem de transformar açò, hem d’arreglar açò…” i després te dones compte que és la realitat que te modifica a tu. Jo he rebut tant en aquet barri, que hui és el meu barri.

***

Ramón Arqués-. Ací en Natzaret estàvem totalment envoltats de magatzems i solars ocupats per troncs d’estos gegantins, que venien de la Guinea o vés a saber d’a on, i eixos troncs circulaven pel carrer major, entraven pel carrer major i s’estaven col·locant als diferents entorns del barri, de tal manera que el barri quedava absolutament envoltat de solars ocupats de troncs, de troncs enormes. Aleshores s’arreplegaven signatures de gent que estava d’acord en què s’eliminaren el trànsit de troncs pel barri i de sol·licitar un semàfor. I eixe va ser diguem un poquet l’inici. Acabant la campanya d’això estava previst de fer una assemblea en el Cine Los ángeles que hi havia en el barri. Justament la vigília, crec que va ser la vigília, del dia que havia de vindre l’alcalde a l’assemblea, un d’eixos troncs -al girar el tractor del camí del Canal cap al carrer Castell de Pop, davant del cine, se va trencar la sirga que aguantava el tronc, el tronc va rodar, va caure i va anar contra la paret del cine i va emparetar justament a una senyora que passava en aquell moment amb la criatura al braç. Afortunadament la criatura es va salvar, però la dona va morir. Aleshores aquell fet, aquell fet va ser tan fort que la sensibilitat que havíem anat creant en el barri al fer la enquesta porta a porta es va quintuplicar.

***

Julio Moltó-. Los últimos años de la dictadura habían como dos posturas dentro del movimiento vecinal. Una era directamente aparecer con lo que se permitía en la dictadura que eran asociaciones de cabezas de familia, y otra, en la que estábamos nosotros que queríamos hacer una asociación de vecinos, pero que tuviera base y mucho apoyo entre la gente del barrio. Para hacer lo primero simplemente hacía falta una junta directiva de seis o siete personas y nosotros queríamos que fuera, digamos, una asociación o un colectivo que estuviera muy enraizado en el barrio.

***

Maite Biosca-. Fijaros lo que poníamos entonces para lo de la reivindicación, que claro, dice: “¿Qué es una asociación de vecinos —porque no queríamos lo de las cabezas…? Es una agrupación de vecinos del barrio que se unen para tomar conciencia de todos sus problemas y aportar entre todas las soluciones”.

***

Sió Planas-. Anàrem constituint ja un grup que s’estava consolidant i ja amb l’associació pues férem la primera assemblea. Moltíssima gent, del barri moltíssima, en aquell moment el barri estava… però també hi ha la petita contradicció “qui són aquets?, són uns catalanistes?, són rojos?”, i era tot una incògnita, però nosaltros… vull dir, férem l’assemblea, Marcial va eixir president, jo vaig ser la primera secretària de l’associació. I hi va haver un poc de pugna perquè al Partit Comunista en aquells moments els interessaven les associacions perquè dien… bueno li dien “militants”, però nosaltros no volíem ser de cap partit, volíem la participació ciutadana, que fos la mateixa gent que prengués consciència, i que fossin ells mateixos.

***

Jaume Cort-. Éramos todos… veníamos de movimientos… bueno, independientes de alguna manera, donde teníamos muy clara nuestra posición izquierdista. Izquierdista entendiendo que hay que ayudar a los que no tienen. Y que por qué tienen que mandar siempre los de siempre y que vayan robando, ¿no? Bueno, pues eso es lo que hizo que aguantara bien la asociación y ha aguantado bien por eso.

***

Maite Biosca-. Y decíamos “un barrio donde nada se haga sin el conocimiento de todos y sin la decisión de la mayoría”. Y decíamos “ya somos mil socios, ¿te apuntas?”. Mil socios, ¿eh?

***

Sió Planas-. Els vocals érem un delegat de cada carrer i a cada carrer hi havia un delegat, aleshores féiem reunions al carrer. “Quins problemes hi ha aquí? Vosatros què veieu? Què faríem?”… anant qüestionant, demanant, observant, reflexionant per a tenir ja preparades les primeres reivindicacions.

***

Ramón Arqués-. Gent que estaven en diferents moviments polítics a nivell d’Estat se’n varen ocupar bastant, perquè va ser una moguda molt… diguem, com molt exemplar de com procedir, però també, ja te dic, va ser també molt ajudada per la mort providencial d’esta bona senyora, que va ser un drama, però també nosaltres sempre hem valorat allò com una mena de renaixement del barri. La mort d’una persona que va donar llum, va crear realment, va parir un moviment veïnal interessant.

***

Julio Moltó-. I una cosa molt important és que des del primer moment volíem connectar-se amb tot el moviment ciutadà de la època. Nosaltres vàrem participar en la moguda de El Saler per al poble i El riu és nostre i el volem verd, que quaranta anys després encara estem reivindicant que el riu també el volem verd.

***

Maite Biosca-. Y Cofrentes, los entierros nucleares que hicimos por el barrio.

***

Sió Planas-. Jo crec que el moviment vecinal dels anys 80 va ser molt fort, era potent. I va obrir una xarxa d’associacions, totes actives i reivindicatives, amb una gran consciència. Era el moment també de que esperàvem el canvi de sistema, con lo cual creiem que darrere de la porta vindria la solució a tota la problemàtica i després mira. “No és això companys, no és això”, la cançó tan preciosa de Lluis Llac.

[Cançó] No era això, companys, no era això / Pel que varen morir tantes flors / Pel que vàrem plorar tants anhels / Potser cal ser valents altre cop / I dir no, amics meus, no és això / No és això, companys, no és això / Ni paraules de pau amb barrots / Ni el comerç que es fa amb els nostres drets / Drets que són, que no fan ni desfan / …

***

Maite Biosca-. Lo del Saler va ser una moguda molt guapa, molt guapa. I lo del riu. La gent hui no se’n recordarà, però tot el riu que tinguem verd el vàrem plantar, el vàrem plantar entre el moviment veïnal.

Damià Socías-. És que volien fer carrers…

Julio Moltó-. Carrers no, una autopista.

Maite Biosca-. Volien fer una autopista en el carrer.

Julio Moltó-. Volien fer una autopista de Madrid al Port. Les reivindicacions bàsiques eren les quatre “as”: asfaltado, alcantarillado, alumbrado i aigua potable.

***

Sió Planas-. Érem joves i la nostra passió i les nostres ganes de transformar, pues mos feia… teníem força. Avui tenim convenciment i experiència, però ja no tenim la mateixa força, o jo per lo menos no.

***

Damià Socías-. Bueno, estábamos en un momento bueno también, en cuanto a gente…

Maite Biosca-. Home, claro.

Damià Socías -. … que acudía a propuestas.

Maite Biosca-. Había muchas necesidades.

Damià Socías -. Había muchas necesidades y entonces… pero hoy también hay muchas necesidades y no se acerca tanta gente.

Maite Biosca-. Pero hoy ya tenemos una sociedad de consumo que no teníamos antes.

Damià Socías -. Bueno, pero quiero decir que era un momento bueno, que teníamos gente… Cuando se proponía sí que acudían y nos sentíamos reforzados también.

***

Ramón Arqués-. Nosaltres sempre vàrem defensar, per tant, la participació des de la base: campanya que féiem, campanya que anava presidida per una informació -panfletets que informaven-, uns debats que després se convocaven, en eixa informació se convocaven a reunions, se feien debats i en els debats, fruïts dels debats, sempre eixien algunes propostes d’acció o de… sí, d’acció, per a solucionar els problemes que la gent manifestava.

***

Maite Biosca-. … No? Porque para nosotros había cosas importantes: conseguir una mejor calidad de vida, pero no valía a cualquier precio, es decir, sino el cómo se conseguía para nosotros era importante.

***

Sió Planas-. Des dels inicis en l’associació ja hi havia la preocupació per treballar per la promoció de les dones. Les dones, la delinqüència, l’educació i la sanitat, aquets eren els temes que nosatros volíem: informació i formació.

***

Ramón Arqués-. En ixa línia de participació va nàixer també el periòdic, com una línia cultural que podia replegar el sentir de tot l’entramat social que hi havia en el barri, un mitjà públic, escrit, en el que diguem se replegara… en fin les diferents coses que se volgueren que foren d’interés del veïnat, tant d’opinió com d’informació, etcètera; com de fets que passaren… però ja te dic que era bastant difícil, i una cosa tan continuada… la vida pròpia de les institucions que hi havien no donava per a tant moltes vegades. Mentre que la vida cotidiana, social, reivindicativa, a nivell de barri era molt rica i molt extensa. Què passava, pues que acabà havent d’alguna manera que la imatge que quedava era que d’alguna manera el periòdic era com la imatge… com un vehicle de l’associació, que mai ho va ser. Hem tingut eixes limitacions i el periòdic va durar 18 anys.

***

[Vídeo d’arxiu] “Buenos días, Nazaret. Aquí Ràdio Nazaret.”

Ramón Arqués-. Pues la ràdio va ser també un projecte molt bonic, molt interessant. Pues eren una colla d’unes 16-17 persones del barri, gent jove la majoria que participaren en la història.

[Continua el vídeo] “Un saludo a todos los vecinos, a las vecinas, a las gentes que son felices, a los que están cabreados, a todos, os deseamos desde aquí que seáis muy felices a los que estén cabreados. En fin, ahora con el Golden Gate Quartet, lo dedico a los niños cabreados: a los niños, a los menores, a los mayores, a todos”.

***

Maite Biosca-. Es que una de nuestras dificultades ha sido también una oportunidad, haber transformado en oportunidades, es decir, el barrio estaba… vamos, el Puerto se lo quería comer desde siempre. Era, vamos, la destrucción. Y nosotros… creo que en eso hubo una visión como de futuro de decir, no, no, Nazaret es el final de Valencia y Nazaret para subsistir lo que tenemos que hacer es conseguir equipamientos públicos, que se invierta, para que así luego… Y de hecho hubo que pelear por el ambulatorio, lo que hoy es el Centro de salud, Servicios sociales, CEAM, colegios… Vamos, los colegios yo me acuerdo que en el… donde iban nuestros hijos, los padres sacamos los pupitres a la calle porque iban todos mezclaos. O sea, los mayores, los pequeños… hasta que se consiguió hacer la construcción.

***

[Vídeo d’arxiu]

Home 1-. Es que si no hubiese existido la Asociación, Nazaret no sería ni la mitad. Pedimos 22 cosas para Nazaret, ¡22! Nos concedieron 16. 16 mejoras, unas pocas, unas pequeñas y otras grandes, que si no hubiera sido por la Asociación no se consiguen. Nos quitan la playa y nos tiran de aquí.

Dona 1-. Las casitas eran nuestras, pero el terreno era del ayuntamiento todo, nos podían tirar en cualquier momento, y ahí se luchó y se luchó para legalizar esos terrenos…

Home 2-. Yo soy uno de los que legalizaron.

Home 3-. Las condiciones es que les tenían que dar a todo aquel que ocupaba su terreno y el sobrante tenía que ser para bienes sociales. Por eso está el Centro Cívico, que hoy es Centro Social que nosotros no queríamos Centro Cívico, queríamos…

Dona 2-. Otro tipo de centro.

Home 3-. Queríamos subvencionado por el ayuntamiento, pero dirigido por una junta de cada colectivo que estuviera allí dentro del barrio.

Dona 3-. Mira, hemos sido muy revolucionarios, la asociación, lo que era la asociación no paraba, si teníamos eso ha sido por la lucha que hemos llevado, si teníamos la luz… por la lucha que hemos llevado y el agua potable lo mismo. El alcantarillado, por la lucha que hemos llevado, no te ha venido el ayuntamiento y ha dicho “vamos a poner aquí”. No, no. Todo lo que tenemos.

Home 2-. … y me dijo podíamos trasladar el barrio, todo entero, como si fuera una mesa.

Dona 4-. Para mí la Asociación siempre fue la escuela, mi escuela de aprendizaje, pero hoy ya es mi universidad.

***

Sió Planas-. I sense cap intervenció urbanística s’havia fet el poblat de Natzaret: un carrer, un altre carrer… posant una caseta de vora l’altra. I clar, havien construint en un terreny que no era seu, això eren terrenys guanyats a la mar, però no perteneixien… i la Hisenda, tenien l’obligació de traspassar tota la zona a l’ajuntament, amb la condició de que l’ajuntament havia de regularitzar la situació possessòria -que era el document- de cada casa. Per fer una ordenació urbana i que el poblat no fos un poblat que se dice per si mateix.

***

Julio Moltó-. Había una ocupación, ¿vale?, por parte de la gente que tenía necesidad de vivienda, digamos la administración no se lo facilitaba y entonces había una especie de apoyo mutuo entre los vecinos, quedaban y por la noche construían… quedaban y ponían cuatro puntales y cubrían el techo y por la mañana cuando amanecía pasaba la Guardia civil y si tenías el techo puesto ya no te lo podían tirar. Entonces se iban…

Maite Biosca-. Ayudando.

Julio Moltó-. La gente se iba ayudando unos a otros…

***

Sió Planas-. I aquí jo ho vaig plantejar a l’associació i vàrem dir “això… això és un problema urbanístic, no només urbanístic, és social i ademés particular de cada família” [imatge document: Legalización de terrenos, Nazaret 1976-1990]. Vàrem fer tots els tràmits i vàrem plantejar a l’ajuntament que col·laboraríem a legalitzar eixa zona. Claro, yo ahí descubrí… familias peleadas, familias que su padre les había dejado, no tenían… Casa por casa, casa por casa.

***

Maite Biosca-. Tenemos, gracias a esa movida que fue… vamos es que era la base, regularizar Nazaret, pudimos conseguir todo lo que tenemos del CEAM, Servicios sociales, porque a cambio de ir peleando por una ley que se encontró Sió y Marcial ahí buscando y buscando… Que se podía, a la hora de legalizar los terrenos, es decir, había que dejar un suelo público. ¡Un suelo público! Vamos, que fuimos pioneros en eso.

***

Maite Biosca-. Vos enrecordeu la merda que vàrem enviar a l’ajuntament? Al pleno de l’ajuntament? L’Ana José entrar, agafar els poals, de merda.

Julio Moltó-. Del riu, de merda del riu.

Maite Biosca-. Del riu. Que demanàvem que se netejara. I entonces… vos enrecordeu?

Julio Moltó-. Això és la foto esta…

Maite Biosca-. Ens vàrem clavar. Vam entrar dins hasta la esto de cristales, la sala de… en la puerta.

Julio Moltó-. La sala del plenari.

Maite Biosca-. Y entonces nos decían que qué mal olía el ayuntamiento.

***

Damià Socías-. Volíem ajudar en el barri a viure millor siguent del barri. Crec que havem sabut dur bé, afrontar i creure més en ses possibilitats que no en si teníem o no teníem raó amb aquestes coses que a vegades… Això jo crec que ha estat molt important.

***

Alicia Casero-. La Asociación, bueno, sabéis que la Asociación se fundó en 1976 y que desde el principio siempre había tenido inquietudes no sólo por el tema por ejemplo urbanístico del barrio, sino que había tenido intenciones de crear el lema de la asociación que ha sido siempre “por un barrio digno y habitable”. Y dentro de esa dignidad estaba el tema de los jóvenes, había que buscar algo para que los jóvenes estuvieran atendidos, se trabajara en su tiempo libre… Desde la cercanía que te da ser una asociación de vecinos, pero con profesionalidad. Entonces desde ahí surge.

***

Mª José Zanón-. La relación era como un centro cultural del que partían un montón de actividades que englobaban a todo el mundo. En aquel momento no sólo era reivindicación, porque había mucha reivindicación, el barrio estaba como muy apartado de lo que era la ciudad, los autobuses casi ni llegaban… No sé, estábamos un poquito aislados. Entonces necesitaba vida social. Ese entramado se iba generando un poco por la necesidad yo creo que del barrio: pues la biblioteca… Todo estaba muy centralizado y la gente lo centralizaba en la Asociación de Vecinos que en ese momento era como la organización real del pueblo. Creo que ese momento es lo que la sociedad estaba demandando y necesitaba.

***

Mª José Navarro-. Empecé a estar en el Proyecto de Infancia y Juventud como voluntaria. Primero era usuaria, después pasé a ayudante de monitora, ya estaba ahí ayudando, apoyando a los más mayores… a los que admirabas, y aprendiendo. Y más tarde gracias a ellos también hice la formación.

***

Alicia Casero-. Uno de los objetivos también era favorecer en la medida de lo posible a gente del barrio. Evidentemente no todos los monitores que han tenido eran del barrio y no todas las personas que trabajaban allí eran del barrio, pero sí que la inmensa mayoría hemos salido de allí. Y los que hemos salido de allí muchos somos profesionales que algunos nos hemos quedado en el barrio y desempeñamos el trabajo en el barrio. Maite solía decir que la asociación era una escuela de vida y es verdad, es verdad.

***

Mª José Zanón-. Yo poco a poco fui introduciéndome en la asociación Pebrella, pues porque hacían salidas, aprendías a… un tiempo libre sano, para relacionarte haciendo cosas realmente positivas

***

Mª José Navarro-. Y ahora lo que me queda es que ha sido todo una experiencia muy bonita, pero sí que es verdad que me dio mucha pena que este proyecto se cerrara. Se ha ido perdiendo. Se fue perdiendo porque hay cosas que se tienen que cerrar.

***

Alicia Casero-. Ha sido una empresa que te ha cuidado, ha sido una empresa que te ha felicitado cuando lo has hecho bien, y eso no se ve de normal, quiero decirte que si lo haces mal te cae una bronca que te mueres, pero si lo haces bien no vienen a darte una palmadita. Eso sí que se cuidaba en la asociación.

***

Mª José Navarro-. Y ella es África y aunque no esté el Proyecto de Infancia y Juventud le contaré todo lo que ha sido y lo que he aprendido a luchar aquí.

***

Alicia Casero-. En general el Programa de Infancia y Juventud era maravilloso y el Programa de Inmigración también. Yo he trabajado más en Infancia y Juventud, pero para mí fue muy importante también el Programa de Inmigración en un momento… sale en un momento en el que empieza a venir toda la población inmigrante, “los nuevos vecinos” que les llamábamos.

***

Beatriz Parra-. La verdad es que sí se ha hecho mucho apoyo para la gente así migrante porque sí que se daban clases de informática, se daban clases de castellano… de valenciano incluso, se hacía mucho hincapié con Ramon. Y la verdad que estaba muy bien. Que también, o sea la gente que no sabía por ejemplo leer o escribir sí que venían por ejemplo personas a enseñarles y estaba bien. Lo que pasa que claro, la verdad que a lo mejor había gente de aquí del barrio que a lo mejor no se acercaba o porque lo desconocía o porque no quería venir. Entonces parecía que solamente estábamos más inclinada la balanza a la gente extranjera, pero no era así, porque ha habido gente aquí que ha venido, ha pedido ayuda y se la ha atendido de la misma manera.

***

Alicia Casero-. Desde que surge el Programa de Inmigración lo que se hace es acoger a la gente de fuera, considerarlos los nuevos vecinos. Y al final cuando hablabas con ellos te dabas cuenta de que todos teníamos los mismos problemas.

***

Maite Biosca-. Si parlem del tema de la immigració cal remontar-se una miqueta als orígens d’este barri. Este barri és un barri mariner i portuari, però que després ha anat creixent amb tota la immigració que ha vingut d’Andalusia, que ha vingut de Catalunya, que ha vingut també del nord, de Mallorca… és dir, que és frut de lo que és un poc la història del ser humà, que és un transeünt i que va d’un costat a un altre, a partir d’uns arrels. Vàem afegir el tema de la immigració com acollida, acollida des d’este plantejament que dia abans, es dir, la gent no se’n va de sa casa perquè li done la gana i perquè… a tots mos agrada estar amb la nostra família, amb el nostre entorn, però els territoris expulsen a la seua població.

***

Catalina Socías-. Fa set anys que ens vàrem trobar un grup de gent que volíem contribuir a canviar les coses i que sabíem que açò existia [el CIE] i vàrem dir, per què no fem algo? I vàrem decidir l’últim dimarts de cada mes fer així que hem fet avui, i com que creiem en la vida, pues aquesta energia va correguent. I com deia Labordeta “también será posible que esta hermosa mañana no lo lleguemos a ver, pero habrá que forzarlo”.

***

[Xic en la concentració contra el CIE parlant pel micro]-. Nos seguiremos concentrando aquí mes a mes hasta que el CIE se cierre de forma definitiva. No queremos un Centro de Internamiento de Extranjeros en Valencia ni en ningún sitio. Vamos a gritar que… ¡ningún ser humano es ilegal!

[Consignes]-. ¿Qué queremos?

[Assistents]-. ¡El cierre de los CIEs!

[Consignes]-. ¿Cuándo lo queremos?

[Assistents]-. ¡Ya! ¡Ya! ¡Ya!

[Consignes]-. ¿Cuándo lo queremos?

[Assistents]-. ¡Ya! ¡Ya! ¡Ya!

[Fragment de cançó: el grup Aspencat cantant Quan caminàvem en directe front al CIE]-. Quan tu i jo teníem somnis rebels / Quan sobreviure forma part de l’essència / A la meua terra hi ha una pluja d’estels / Quan caminàvem pels carrers de València / Quan tu i jo teníem somnis rebels / I amb poemes d’amor bastíem la resistència / Fins un nou combat / Quan l’Albufera ens sostenia / Una vela llatina navegava contra el vent / Amb la memòria empresonada / Els punys i les corbelles sobre sendes de paper / Creix la flor del taronger / Davant les torres de Serrans / El nostre amor serà la clau que obri tots els panys / Dels portals d’una València / On sona la freqüència del cor de Benimaclet / Amb Tereses i Bassets / Saps que no vull glòria ni riqueses / No vull cartes de promeses enfonsades en el mar / Que no vull palaus ni vull princeses / No vull plors, ni vull tristeses, comencem a caminar / Quan caminàvem per la desobediència / Quan tu i jo teníem somnis rebels / Quan sobreviure forma part de l’essència / A la meua terra hi ha una pluja d’estels / Quan caminàvem pels carrers de València / Quan tu i jo teníem somnis rebels / I amb poemes d’amor bastíem la resistència / Fins un nou combat.

***

Maite Biosca-. Vàrem vore que ademés de l’acollida era important fer un projecte integral, de cara realment en el barri en el tema de la intervenció tant urbanística i social, es dir, i no fer sols un programa d’acollida de persones immigrants. Es dir, lo que n’hi ha que fer és un programa integral per a que en el territori se done resposta a les necessitats que la gent tenim: a nivell d’educació, a nivell de sanitat, a nivell d’alimentació, a nivell de vivenda… Entonces tinguent com el punt de referència en les persones que tenen més dificultat.

***

Des d’este sentit és quan vàem plantejar el dir a la Generalitat, igual que a l’Ajuntament, que n’hi havia que fer un recolzament en el barri i fer activitats on estiguera integrat fonamentalment, es dir, tindre una mirada molt profunda en el tema dels nous veïns que venien, però aleshores a la població que ademés estava… ja escomençava a estar en una situació fotuda. El tema de la crisis estava per ahí, el tema de quedar-se sense treball, gent que se dixava la escola… es dir, ahí n’hi ha que tindre molt en compte treballar des d’una perspectiva global. Es dir, veïns de dins i de fora, però tu no pots atendre sols a la gent que ve de fora amb tota la dificultat i els que estan ací que també estan caiguent-se. Per ahí entonces vam ser un programa que vàrem presentar a la Generalitat que era “Caminando juntos”, que vàrem unir a “Todos cabemos… caminando juntos”. Todos estos programas que hemos estado haciendo de inmigración no han estado al margen de… o no nos ha impedido hacer otro tipo de historias. Al contrario, lo que hemos intentado es que esta gente, a través de estos programas pudieran también darse cuenta de que también necesitan apoyar allá donde están, que aquí no sólo es un sitio donde vengo y me ayudo. Aquí nos ayudamos todos.

***

Adama Cámara-. Nosotros de padre y madre la asociación la verdad, porque ayuda de nosotros demasiado. Gracias a esa asociación que me ayuda de mucho cosas, que me enseña mi derecho, que me… gracias a esa asociación que yo aprender mucho cosas, la verdad. Sí.

***

Julio Moltó-. Este barrio siempre ha sido… ha estado en el punto de mira del puerto. Es decir, desde finales del siglo XIX el puerto quería crecer hacia el sur. Nosotros cuando pudimos montar la asociación la alternativa que ofrecíamos era que el puerto tenía que crecer en Sagunt y lo que tenía en Valencia dedicarlo a un puerto comercial y turístico. Lamentablemente las administraciones no nos hicieron ningún caso y entonces después de aquello vino perder la playa de Nazaret, la huerta de La Punta y incluso el río.

Maite Biosca-. Pero una cosa, Julio, aquí tuvimos también en contra el tema de todo… cuando empieza la “democracia” -entre comillas-, así un poco cambia el gobierno, es decir, a nivel de lo que serían las organizaciones vecinales se estaba planteando en Valencia todo el tema de eliminar el transporte de mercancías peligrosas que pasaba por toda la ciudad y eso era realmente un peligro. Y entonces lógicamente se fue un poco -yo creo que a nivel global se fue muy miope. Entonces claro, peleábamos porque las mercancías peligrosas no estuvieran, pero entonces ahí el puerto ganó la batalla. Vendió a la administración, o se dejó vender, porque claro ya estaban “los nuestros en el poder” y entonces ya el movimiento vecinal había que desaparecer porque ya no había que pelear. Entonces vendió que iban a hacer una carretera por la playa, que era una carretera para eliminar las mercancías peligrosas. Entonces nos encontramos peleando nosotros contra todos y además nos decían “pero qué vais de defender la playa si eso es una porquería”. Mira Barcelona cómo arreglaron la Barceloneta. Entonces nuestro planteamiento era “no es una carretera, es una ampliación encubierta lo que va a hacer el puerto”. Y nos decían “mira que sois calenturientos”. Yo lo recuerdo, “es que tal”, y la historia nos [dio la razón], por desgracia.

Jaume Cort-. Sí que es importante decir que la única ciudad que ha perdido una playa en Europa, no sé si en otros lados, por la ampliación de un puerto es en Valencia. “Pero hay muchas soluciones urbanísticas” han dicho todos, cualquier técnico, que se puede hacer pa dentro o dónde tú quieras o la zona de Puerto de Sagunto o la zona más comercial, yo que sé, en Gandía o donde sea. Pero la única ciudad que ha perdido una playa es Valencia, con lo cual dices, joder, qué locura.

Julio Moltó-. Els que manen de veritat, que normalment no se presenten a les eleccions, pues varen decidir que el port tenia que créixer cap al sud. I, bueno, varen pensar que l’expansió del port se tenia que fer sobre la platja de Natzaret.

Jaume Cort-. Si es nuestra administración, ¿no? O sea, es total, ¿por qué no el ayuntamiento no exige en sus planes generales que hagan lo que exigen a los demás vecinos? ¿Por qué le dejan hacer lo que quiere al puerto?, es que no lo entiendo. Porque es ilegal, además, es que el asunto es que es ilegal. Ellos hacen los planes que quieren, como quieren y donde quieren.

Julio Moltó-. A partir dels anys 60, coincidint bàsicament amb els millors moments de la platja, pues l’ajuntament franquiste va autoritzar una operació i va canviar el ús dels terrenos que estan al final d’este carrer, del carrer Fontilles, i se va autoritzar per part de l’ajuntament, a canvi d’una compensació, el ús industrial diguem d’ixa part de la desembocadura del riu. A partir d’ahí és quan ve tot el conflicte de… bueno, pues l’ajuntament franquista i després el nou ajuntament democràtic pues va dir “bueno, como el puerto tiene que crecer y tiene que hacerlo aquí, pues si ya está contaminado pues os ha tocado a vosotros y hay que sacrificar el sur para ganar el norte”. Bueno, això va ser el gran error i la gran desfeta, digam, de la part sud del litoral de la ciutat. Nosaltres no vàrem estar mai d’acord amb això, pensàvem que calia dir que l’expansió del port se tenia que fer en Sagunt. La ZAL era el parque industrial de Sagunt i l’horta i la platja deurien de continuar com platja i com horta. Ixe va ser un poc el plantejament. El que passa és que fa trenta anys pues no n’hi havia un moviment social fort que reclamara estes coses. Vull dir que pràcticament érem l’Associació de Veïns de Natzaret, algun xicotet grup de la oposició i algunes personalitats molt aïllades. Vull dir, bàsicament nosaltres tenim consciència de que se’ns va abandonar davant d’una expansió salvatge i abusiva del port.

***

[Fragment del documental A Tornallom, 2002]

Veu en off-. Precisamente la última gran obra con la que el puerto de Valencia pretende encarar el próximo siglo es la terminal de contenedores, una extensa plataforma que lo convertirá en uno de los puertos mediterráneos con más capacidad para este tipo de comercio marítimo. Para mejorar el rendimiento de estas nuevas instalaciones el puerto valenciano desea crear una Zona de Actividades Logísticas, más conocida como ZAL. Su posible ubicación en más de más de 600.000 metros cuadrados pertenecientes a las pedanías de Nazaret y Pinedo ha provocado las protestas vecinales.

Rita Barberà, alcaldessa de València-. Con el máximo respeto. Y cuando digo con el máximo respeto estoy diciendo con el máximo respecto, con la máxima coherencia y con la máxima consideración a aquellos ciudadanos que puedan verse afectados por esta necesidad de ayudar y de potenciar la competitividad del puerto.

Imatges del documental durant la protesta pel desnonament i l’enderrocament de la casa del Tio Sépia:

Una dona-. Un rayo vos tenia que partir a tots per dins! Lo que mos esteu fent a mosatros no hi ha dret! Mos esteu tratant com a bitxos”.

Algú -. Hijos de puta!

[Crits].

Una altra dona-. Soy propietaria y me desahucian como propietaria.

Una dona diferent-. ¿Qué te han hecho?

Algú cridant-. No son okupes!

[Fin del fragment de documental].

***

Jaume Cort-. Me parece mal lo que han hecho en la ZAL, me parece mal que les robaran, porque eso es un robo. Me parece bien que la justicia les dé la parte -porque han ganado, creo- y me parece mal que todavía estén ahí y que haya allí un tinglao de cuidado, y que el puerto todavía intente decir que eso si es que no vale absolutamente para nada, lo que pasa que sí que han hecho… Porque esto ya lleva 14 años creo, lo menos, y han hecho un merder que a ver quién saca… Claro, ahora hay zonas que son de no sé quién, empresas que han comprado, que les han engañado -porque es así, porque ha sido muy oscuro todo ese tema-, otros han devuelto y ahí no sé quién lo… Cuando las propuestas estaban claras, estaba Sagunto. Ya está, si todo el mundo lo entendía, menos el PP o los que estaban en… Aquí Rita ha hecho mucho daño, no sólo a Nazaret, sino a Valencia en general.

***

Julio Moltó-. A partir de la pèrdua de la platja vàrem reinventar la festa de Sant Joan i a més a més de la foguera vàrem afegir el que en la cremà de la foguera vàrem afegir el que els bomberos de l’ajuntament venen al barri i ja no és digam el agua del mar, de la platja de Natzaret, però és un poc pues a canvi almenys tenim digam ixe bany d’aigua, encara que siga de la manguera dels bomberos, però això també és una tradició que substituix a una tradició anterior, encara que no és el mateix, però que bàsicament en este barri la foguera de Sant Joan és la foguera però sobretot la banyà de la foguera.

***

Damià Socías-. Què seria avui Natzaret si no haguessin pres la platja.

Maite Biosca-. Mira a Pinedo, lo que ha reviscolat al tindre la platja. Però bueno, això està passat, però n’hi ha futur. N’hi ha futur si València es dóna cómpter i tant bé que València la mar… si està d’esquenes. La gent se té que donar cómpter que eixe port monstruós… és dir, no necessitem tant i que tinguen que fer un litoral i ahí pense que també és important la lluita de totes les associacions i entitats que estan en el litoral, que està lo de El litoral per al poble puguem fer força pa que la resta de València assumisca que això també és una reivindicació i una necessitat de tota la ciutadania valenciana.

Damià Socías-. Sí, sí.

Maite Biosca-. Que podria crear una cosa amb dignitat.

***

Julio Moltó-. El segle XX vàrem col·laborar conjuntament amb altres moviments, en El Saler per al poble, El riu és nostre i el volem verd i, bueno, jo crec que al segle XXI cal reprendre ixes reivindicacions i portar-les digam fins al final. I això vol dir en la part del Saler recuperar tot lo que encara està per fer. Bàsicament l’autopista del Saler i propietats que estan per recuperar, i en la part que toca el riu pues que el riu, “el Jardí del Túria” arribe fins a Natzaret i que el riu isca a la mar i fer, bueno, bàsicament ixe un poc seria el plantejament. Açò és un deute que este port i la ciutat tenen no sols amb Natzaret, sinó també amb tot el litoral.

***

Mª José Navarro-. Pues no he hecho de pequeña reivindicaciones… Me acuerdo que mi primera manifestación, o sea tenía 9 años, lo recuerdo porque fue cuando entró la OTAN. Y íbamos por la avenida del Puerto y recuerdo la canción que decía “OTAN no, bases fora, la Mediterrània és per a estiuejar”. Aún lo recuerdo y cuando lanzábamos… para que fuera súper divertido dormíamos en tiendas de campaña delante de la fábrica que queríamos que desapareciera para nuestro bien físico y de salud, que nos contaminaba, la fábrica de aceite, Arlesa. Y ahí luchábamos y con los avioncitos… mandábamos avioncitos de una manera muy divertida para que pudiéramos los jóvenes participar, los niños… y así he aprendido a luchar.

***

Julio Moltó-. La gent ho valorava moltíssim i és com la pèrdua de la identitat de la gent del barri. Vull dir que si se perd el riu, la platja, l’horta… bueno, jo… què és d’este barri, que ja no té digam els seus arrels en el seu puesto. Però en el subconscient això està ahí i és una cosa que la gent sempre té molt la idea de que este barri estant fent-lo sacrificar per a un tipus de desarrollament d’un sistema injust, que considera a les persones i els territoris com una mercaderia, inclús alguns territoris i algunes persones casi sense cap de valor.

***

[Fragment de la cançó Què volen aquesta gent?, versionada per Amigas de Yoli]-. Què volen aquesta gent, que truquen de matinada… Hoy que salgan todas las penas, que tomen sus asientos, que están todas invitadas a este concierto porque hemos venido a convocar miserias, las que nos han impuesto y las que amasamos por no saber hacerlo de otra forma. Hoy queremos traer a colación las traiciones, esas sutiles derrotas de cuando el enemigo había sido tu hermano, que se sienten todas, que tenemos algo que contarles sobre la primavera, sobre los ojos que se miran y se encuentran en la calle, cómplices de la desdicha en la que parece ya está todo hecho. Que se siente todo ese dolor, que tome lugar aquí en esta sala para que todos lo veamos, que no era esto, que no era esto el presente que ansiábamos, que esta ciudad, como todas, también es nuestra. Que dejen de expulsar en nuestro nombre a quienes huyen del hambre y de la guerra. Hoy no queremos ni un ápice de comprensión ni una mesa de negociación, hoy queremos gritarles que estas calles también son nuestras, están repletas de historia que venden como postales turísticas, de comida que sobra, de hambre que sobra, de una derrota cocinada a fuego lento que nos dan a cucharadas. Hoy que se haga presente el enojo, que invada la sala, que vibre ese grito de quienes sabemos que esta riqueza es robada de la boca de otros, que cada paso en este suelo no es inocente. Ninguno somos inocentes del todo, y es que ya no nos han dejado para dónde volver y yo no sé vosotros, pero yo me incendio de tener un presente donde haya que velar todo el rato este cementerio infinito de barbarie. ¿Qué pasa, que sólo importan los muertos conocidos? ¿Los que viste su cuerpo ya sin nada de todo? A mí me duelen todos. Y hoy quiero convocarlos a esta sala, hacer constar que no estamos de acuerdo ni lo estuvimos en ningún tiempo con esta paz agria que se respira en esta ciudad.

De matinada han trucat / La llei una hora assenyala / Ara l’estudiant és mort / N’és mort d’un truc a trenc d’alba / Què volen aquesta gent / Que truquen de matinada? / Què volen aquesta gent / Que truquen de matinada? / Què volen aquesta gent / Que truquen de matinada?

***

Sió Planas-. I el moviment veïnal jo crec que ha perdut l’essència, no ha perdut, vull dir, el temps l’ha anat modificant i estem en un altre moment. Sociopolític, econòmic… la crisis ha pegat fort, l’atur… Vull dir, aquí tenim verdaderes situacions d’injustícia. Clar, avui el moviment veïnal ja no mos podem situar davant reivindicacions urbanístiques o de recursos del barri, més bé hem d’anar a veure com viu la població, no?

***

Maite Biosca-. Yo siempre he dicho que la asociación es como una madre, es decir, los hijos salen, los pares y los hijos son autónomos y se tienen que buscar su vida. Ya está. Hay un hilo que conecta, pero… Entonces nunca hemos querido quedarnos ni la Música nosotros…

Damià Socías-. La Escoleta.

Maite Biosca-. La Escoleta tampoco, fue autónoma. El Club Deportivo… es decir, fomentar, favorecer el asociacionismo porque creíamos realmente que la gente cuando construye juntos algo es cuando tiene dignidad en su vida. Entonces por eso hemos ido como desprendiéndonos de cosas. Y además eso creo que incluso nos ha ayudado a ser mejor personas a nosotros.

***

Ascen Trenado-. Te da pena que no tengamos dentro de la Asociación de Vecinos juventud… Pero también nos da pena pues que en la Música tampoco tengamos más juventud de la que tenemos… O sea… es eso. Y después yo cuando veo los estadios llenos de personas digo, dios mío, si todas esas personas estuvieran en la lucha, estuvieran en la manifestación… qué… ¿sabes? Cómo es posible que pudiera mover una cosa de esas tanto a la gente -o la falla, o una fiesta- y que después lo fundamental de la vida no mueva a casi nadie. Porque sí que hay gente. O sea que a las que están no les podemos quitar el valor, pero… es lo que me deja así un poco perpleja.

***

Maite Biosca-. Siempre habrá gente que criticará, que hará… bien, a mí lo que me preocupa… Nos podemos equivocar, podemos hacer cosas con buen criterio y a lo mejor hacerlo mal, esto es humano, pero lo que sí que está claro que la ciudadanía y por lo menos nosotros, nuestra asociación… Es decir, es claramente un espacio donde poder crecer todos como personas intentando mejorar nuestro entorno, y nuestro entorno más cercano y más amplio. Hay un lema nuestro que es “actúa local y piensa global”, es que lo que nos pasa aquí no es… depende de todo lo que está sucediendo y más en esta sociedad tan malamente globalizada.

***

Catalina Socías-. Yo creo que el sistema económico neoliberal tiene la capacidad de que todos los medios de comunicación nos van metiendo triunfos, cosas, desgracias… Todo, todo, todo, para que estemos todos o con miedo o asustados o diciendo “no hay nada posible”. Y esto va calando mucho en el pensamiento de la ciudadanía.

***

Mª José Zanón-. La asociación era una gran familia en la que se englobaba todo el que quisiera venir, viniera de donde viniera, estuviera donde estuviera. Creo que es algo que se podría recuperar porque nos hace falta ahora otra vez y que se ha ido un poco diluyendo. Ellos quedan, los más mayores quedan y a la gente joven le cuesta un poco más reenganchar. Pero yo creo que es importante que sepan que si tienen un Benimar abierto es porque la asociación lo ha peleado, que si hay autobuses en Nazaret es porque la asociación lo ha peleado, que si hay cubos de basura… es verdad que el mundo ha evolucionado, pero es porque ellos han estado ahí peleando. Que si los camiones no pasan por Nazaret es porque estábamos poniéndonos en la carretera del Camino del Canal, tirándonos en el suelo para que no pasaran los camiones. El hecho de que hubiera personas peleando era básico para que los principios de igualdad se dieran también en este barrio.

***

Julio Moltó-. Siempre ha sido muy importante para la Asociación recuperar… Fomentar la autoestima y la dignidad, y eliminar esa especie de auto-odio, de que somos un barrio empobrecido…

Maite Biosca-. Y de víctimas.

Julio Moltó-. Y de victimismo.

***

Catalina Socías-. Ahora, fue de una riqueza impresionante, tanto en el movimiento cooperativo como en el movimiento ciudadano. Y como os habrán contado detalles yo sólo digo que disfruto de sentirme parte de toda esta movida y de haber aprendido muchas cosas y de hacer muchos contactos, muchas amistades… O sea, te encuentras ahora con… Y ahora estamos en otras, o sea, ahora estamos en otras. Pues estamos en los desahucios, estamos en el movimiento con la Xarxa de Dones, estamos en los Centros de Internamiento -los CIE- y no me salen más cosas, pero que estamos continuamente participando y disfrutando.

***

Maite Biosca-. Y nos tenemos que dar cuenta que, para poder salir de la situación de miseria en que nos han metido -que nos han metido-, lo que necesitamos es juntarnos todos y empujar. ¡Nada de lo que hay en el barrio nos lo ha regalado nadie, leche! Lo hemos sacado porque se ha peleado, porque nos hemos juntado.

***

Damià Socías-. En lloc de dedicar-mos a fer altres coses, mos haguem centrat en aquest treball col·lectiu… col·lectiu tirant a voler ser participatiu i s’arriba a on s’arriba, però que entenem que no mos podem quedar asseguts a casa, vull dir que un poquet que puguem funcionar, si no funciones col·lectivament… I a més forma part un poquet de lo que pensem que som i cap a on hem d’anar. O siga que no som tots sols, ja som amb tots.

***

Maite Biosca-. Jo pense que és important que la gent sàpiga com s’han conseguit les coses. No perquè som maravillosos nosaltres, no. Sinó perquè quan la gent se junta pot construir algo. I ademés és donar-li sentit a la vida perquè vinguem al món a fer algo, no a estar ahí a que la vida se mos passe. I lo millor és poder compartir i construir, i les coses públiques pareix que siguen algú que mos té que fer i depenen de nosaltres. I els que estan governant estan pa que facen lo que volem. Lo que passa és que estem en moments difícils. Però n’hi ha que fer la història.

***

Catalina Socías-. Porque deberíamos estar tan agradecidos a existir y tan deseosos de que todos los bienes de la tierra y de todo lo que va a venir sean de todos… ¿Esto no nos llena de locura y de faena y de todo? Bueno, pues para llegar a eso no me digáis, está todo al revés.

***

Jaume Cort-. [Llig] “No sé si alguna vez les ha pasado a ustedes, pero el jardín botánico es un parque dormido en el que uno puede sentirse árbol o prójimo siempre y cuando se cumpla un requisito previo: que la ciudad exista tranquilamente lejos”. Me ha gustado.

***

Julio Moltó-. A mi m’agrada recordar lo que dien en la pel·lícula La estrategia del caracol

Maite Biosca-. Ah, molt bo.

Julio Moltó-. … que quan li pregunten a aquell diu… “Bueno, ¿y esto?, diu: ¿por qué luchan ustedes? —Pues luchamos por dignidad”.

***

Catalina Socías-. [Cantant, veu en off Ara que tinc vint anys de Joan Manuel Serrat] Ara que tinc vuitanta anys / Ara que encara tinc força / I no tinc l’ànima morta / I em sento bullir la sang / Ara que em sento capaç / De cantar si un altre canta / Avui que encara tinc veu / I encara puc creure en déus. / Vull cantar a les pedres, la terra, l’aigua / Al blat i al camí, que vaig trepitjant / A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre / I al vent que al matí ve a besar-me el rostre / Vull alçar la veu, per una tempesta / Per un raig de sol / O pel rossinyol / Que ha de cantar al vespre / Ara que tinc vuitanta anys / Avui que el cor encara s’embala / Per un moment d’estimar / O en veure un infant plorar / Vull cantar a l’amor, al primer, al darrer / Al que et fa patir, al que vius un dia / Vull plorar amb aquells que viuen tots sols / Sense cap amor van passant pel món / Vull alçar la veu, per cantar als homes / Que han nascut dempeus / Que viuen dempeus / I que dempeus moren / Vull i vull i vull cantar / Avui que encara tinc veu / Qui sap si podré demà.

***

Textos en pantalla-. A la gent que ja no està. A los que continúan. Als que vindran. A la València durant tants anys oblidada.

*

Títol “Natzaret, 40 anys de lluita”, documental
Font Associació de veïns i veïnes de Natzaret
Durada 70 minuts
Sinopsi Documental sobre el barri de Natzaret i l’Associació de Veïns i Veïnes de Natzaret en el 40 aniversari de la creació de l’associació
Data de publicació inicial a Youtube Dimarts 25 de maig de 2021
Data de publicació en Natzaretpèdia Dilluns 27 de setembre de 2021
Enllaç al vídeo https://youtu.be/ic7r9TbaiW4

Crèdits finals del vídeo

Idea original: Associació de veïns i veïnes de Natzaret

Realització: LA COSECHA Producción Audiovisual. Mireia G. Gil Seguí

Producció: La Repartidora i Associació de veïns i veïnes de Natzaret

Guió: Mireia G. Gil Seguí i Alba Pascual Benlloch

Càmera, so i edició: Alba Pascual Benlloch i Carlos Daniel Gomero Correa

Disseny logo i caràtula: Mineral Gràfics

Imatges, vídeos i documents d’arxiu: Associació de veïns i veïnes de Natzaret, “A tornallom” d’Enric Peris & videohackers i Fundació Valenciaport

Música original: Carles Biano i Maria Arnal

Cançons: Aspencat “Quan caminàvem”, Lluís Llac “Companys, no és això”, Las Amigas de Yoli “Què volen aquesta gent?”, Miguel Anda y Mònica Ibàñez, Catalina Socías (“Ara que tinc vint anys” de Joan Manuel Serrat), i Maria Alnal i Marcel Bangés “La gent”

Mecenes…

Agraïments…

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *