Col·lecció de fotos de l’arxiu Castaño comentades

El passat dia del Llibre i del Medi Ambient al barri (dissabte 13 de maig de 2023) posàrem en la paradeta una selecció de fotografies variades de la col·lecció que conservava Joan Castaño. Incloem ací una gran quantitat d’elles i alguna més, acompanyades de comentaris que hem anat redactant amb les aportacions de persones que s’aproparen eixe dia, especialment de Félix Molina i de Pepita Navarrete; i amb la molt generosa ajuda de Luisa Tamarit –la Practicant–, de Vicente Esteve i del matrimoni format per Juan Hurtado –don Juan el mestre– i Mercedes Tamarit. També hem inclòs retalls de l’entrevista que li férem a Paco Doldi fill i de la que se li feu a Paco Doldi pare en 1981 per il·lustrar algunes qüestions pesqueres.

Com que és la primera col·lecció de fotos que publiquem a Natzaretpèdia –i serà la primera de moltes!– hem procurat que la mostra siga variada. Volem que les col·leccions de fotos estiguen sempre el més comentades possible, perquè les anècdotes i les curiositats són les que fan ressorgir les imatges, els records, és a dir, la vida que batega entre el context històric, etnològic i social de cada fotografia.

En este cas les fotografies ja formaven part de l’Arxiu Castaño i, per tant, es conserven en l’Associació, però l’exercici de fer-les públiques es fonamental per recuperar el caràcter comunitari d’un objecte que sent privat sovint queda guardat en un caixó. Les còpies digitals ens permeten fer col·lectiu allò privat sense que la persona perga el seu objecte, la seua fotografia original, així es pot enriquir el patrimoni immaterial del barri a base de gestos personals de generositat.

Has reconegut una foto de la teua família? Vols aportar fotos, informació o has vist alguna errada?

Castaño feia còpies de fotos que generosament li prestava el veïnat, si alguna foto és de la teua família pots escriure’ns perquè afegim la informació corresponent al comentari. D’altra banda, com que la qualitat de digitalització ha anat millorant des que Castaño fera estes còpies, si tens originals –d’estes o altres imatges antigues– i vols que les digitalitzem perquè formen part de l’arxiu del barri posa’t en contacte amb nosaltres escrivint a natzaretpedia@gmail.com o preguntant en l’Associació. Les digitalitzacions es fan en el moment i les fotos estan en tot moment en poder dels seus propietaris/es. A més a més, les imatges guanyen amb cada aportació d’informació, així que si saps alguna cosa més, veus alguna errada, reconeixes algú o vols compartir alguna dada serà igualment un gran regal per al barri.

Agraïm immensament a Amparo Pomar l’aportació de fotos de la riuada del 57 fetes per son pare, Miquel Pomar “El Mallorquí” [imatges 29, 32, 33 i pensem que també la 34].

Índex temàtic de la col·lecció

Faena

Comboi

Festes

La riuada de 1957

El refugi

Nota: Fent clic en les imatges podeu vore-les en gran. Tingueu en compte que si utilitzeu el traductor automàtic a castellà o a alguna altra llengua poden aparèixer errades pròpies de la traducció.

Faena

Foto 1. Revisor i conductor junt a l’autobús 59 línia “Interior-Nazaret”, ca. 1930-36. La primera imatge de faena que hem triat és esta curiosa foto de l’autobús que recorria el barri. No tenim data exacta, però per la numeració sabem que l’autobús es matriculà en 1930. És de la marca colombiana FEDERAL SIX, que produïa i exportava des de 1928 (més informació de la marca ací). Pel tipus de roba sabem que es d’abans de la guerra, el que ens deixa un marge xicotet: entre 1930 i 1936, o 1938 si tenim en compte la data d’arribada de la guerra a València.

Tinguérem la sort de trobar-nos amb Josefa (Pepita) Navarrete Alfonso, en el Dia del Llibre de 2023 i de que reconeguera en esta foto a son pare. Pepita ens explicà que son pare, Pedro José (Pepe) Navarrete Marqués –a l’esquerra–, era el cobrador dels autobusos Rúbio, que veiem a la foto. Pepe Navarrete era germà de don Rafael el mestre. A la dreta està el conductor, del que no hem aconseguit esbrinar el nom. Porten uns impressionants guardapols i posen junt a l’autobús de línia “59 Interior-Nazaret”. La línia València al Grao i el Cabanyal, denominada “de l’Interior”, es va inaugurar a l’estiu de 1876, al principi encara amb tracció animal.

***

Foto 2. Un senyor i una xiqueta posant junt a una pollera per a sèpies (ca. Anys 50-60). Passem a la pesca amb esta estampa familiar: un primer plànol d’una pollera tradicional de les que es construïen al barri per agafar sèpies. Aprofitem l’interessantíssim testimoni de Paco Doldi per a explicar com es feien i com es gastaven. L’entrevista completa pot vore’s i llegir-se ací: Paco Doldi i la memòria del Natzaret dels pescadors, amb Lourdes Benaches.

“A Jesús quan li dia «amb les polleres agarràvem les sèpies. -Joee! -Sí, hombre, una jaula, como los indios, una jaula feta de junc». Ací estava ple de junqueres i secaves… agarraves els juncs i els secaves, después feies la pollera i ficaves… garcerà, que es una herba que havia, que n’hi ha en el Saler, que aguanta en la mar, ixa herba aguanta molt, i les sèpies en la seua temporà van per l’arena i si no veuen res on posar els ous se troben amb això i entren a la pollera i después no poden eixir perquè té el sombrero que fas aixina i entren… no poden eixir, entren per ací però no poden eixir perquè se punxen. Saps lo que te vull dir? Que era una atra cosa de peixcar ací, però en la temporà. Se ficaven a partir de l’u de de febrer, se ficaven, i ara estem en plena temporà de la sèpia, en plena. Ara, más que con los pescaditos, con una hembra… a coger mucha más sepia. Claro, ara amb una femelleta, ara és la seua temporà, ara la sèpia va loca de això… de… por el amor. Amb una femelleta ara agarres la sèpia que vullgues. Ara és la temporà d’això, hasta finals d’abril.”

***

Foto 3. Paco ‘Flores’ al costat de la seua barca (ca. 1930-40). Continuem amb dos imatges de pescadors a la nostra platja. Durant el dia del Llibre hi hagué dubtes sobre si serien de Natzaret o del Cabanyal. Per sort, hem pogut confirmar la identitat del pescador d’esta imatge i l’altra pareix feta en la mateixa sessió. Luisa Tamarit, la Practicant, ha reconegut al seu cosí Paco, de malnom Flores –cosí germà de son pare (és a dir, de Ramonet el de Flores, el mestre)–. Paco du roba de faena: pantaló llarg, brusa i camiseta interior, faixa i gorra irlandesa.

Luisa diu també que Paco era de l’edat de son pare més o menys, que pensem que seria nascut en l’any 1910 com a molt tard. Calculem que ací Paco tindria entre 35 o 40 anys, així que, de manera molt aproximada, suposem que esta foto i la següent podrien ser de meitat dels 30 o inicis dels anys 40. Encara que podrien ser anteriors. Actualitzarem la informació si trobem més detalls.

***

Foto 4. Dos pescadors posant al costat de diverses barques, un d’ells amb un rall en la mà (ca. 1930-40). Per Paco Doldi –fill– sabem que en Natzaret no només es rallava des de la platja, sinó també embarcats. Paco Doldi pare, en una entrevista feta en 1981 (disponible ací) explicava que el que més es gastava eren els llaüts mallorquins, un tipus de barca molt utilitzada en el Mediterrani. És possible que es tracte d’este tipus de barques.

La roba de treball d’estos dos pescadors que no hem pogut identificar és pareguda a la que veiem en la fotografia anterior. En este cas, tenim la novetat de vore un rall. Recorrem de nou al valuós testimoni de Paco Doldi fill perquè ens explique com es rallava. En este cas parla de la seua experiència a Natzaret i a Mallorca. Com en el cas anterior, es pot accedir a tota l’entrevista ací: Paco Doldi i la memòria del Natzaret dels pescadors, amb Lourdes Benaches.

“Amb què peixcaven?

Paco.- Amb la xarxa, tresmall i rallar. Féem de tot, de tot. Rallar embarcat. Això… és que, mira, el paseo de Sagrera enlaza con el paseo marítimo, Palma de Mallorca, ¿vale? Pues ahí estaba el Club Náutico. Ahí, ahí estaba el Club Náutico. I estava Sa Riera que diuen en mallorquín, no hi ha riu en Palma, però com si fóra un riu era Sa Riera, desembocava ahí. Pues todo eso, lo que hoy en día es el Melià Mallorca, que entonces se llamaba el Bahía Palace, el hotel, d’ahí rallant, vogant… avant. Arrere, ratllà, avant. Dos-cents quilos de llisa i despues a xorrar la xarxa… Después a xorrar la xarxa que havíem calat. Agarrar el peix, anar-se’n a la nevera, tornar se’n a anar, i quan la catedral de Palma hacía “pam, pam”, las tres de la mañana, entonces calàvem. I és quan he dit que no me dormia… Y venía la gente a verme comer de lo que comía: dos vienas de medio quilo una detrás de otra o una safa d’allò de llavar-se la cara plena de fideus, però jo què sé, un quilo. O una paella de dotze… Claro. Però que no… i treballava… y tenía amigos que me decían “és que tu tens molta força, Paco”, jo estava fet un… Però és que és normal, si és que és normal. Tenia molta força, eh? Tenia molta força, però claro, no parava. I minjava com una mala bèstia.”

Com explica Doldi pare en la seua entrevista, eren molts els que pescaven, alguns professionalment i d’altres com a complement necessari per a la subsistència:

“[Parlant de quan anava a pescar amb son pare, a principis del segle XX] Entonces había unas 20 o 22 barcas. Eran de madera, los ‘llaüts mallorquins’. Muy ligeros, pero muy fuertes. Cuanto más fuerte pegaba el mar, más se crecía la barca. Pescadores pescadores éramos sólo cuatro familias. Los otros –‘els Manyos’, ‘Ramonet’, ‘el Chato’, ‘el tio Boter’, ‘el tio Pirata’, ‘el Moreno’, ‘el Titi’– trabajaban en el puerto o en otra cosa y luego iban a pescar, porque había que comer”.

Vicente Esteve també recorda que son pare rallava, encara que a ell no li va ensenyar mai. Ens explicava que una vegada anà a pescar amb son pare i amb un amic, però es marejà per problemes d’oït. També tingué altres complicacions per causa de l’aigua i l’oït, així que la pesca quedà prohibida per ordre del metge. Així i tot, no se n’anaven molt lluny de la mar perquè la seua família tenia un merendero en la platja. Fou precisament el tio Paco el Doldi –pare– qui li ensenyà a pescar a ell i a tots els de la seua edat.

***

Foto 5. Terreny del Curro. Tenim ací una vista que inclou el terreny del Curro en primer plànol, amb remolcadors de camió que ens ha ajudar a identificar Félix Molina. La funció dels remolcadors era el transport de troncs, ja que el Curro era uns dels que netejaven troncs del port. El Curro també tenia vaques i venia el fem. És la zona actual de Moreres.

Vicente Esteve ens parla també de que per allí aparcaven molts tràilers que duien troncs i ens recorda que fou un d’eixos tràilers el que provocà l’accident mortal d’Isabel Nebrada i altres. Els tràilers anaven pel camí de les Moreres, continuaven pel carrer Major i al girar per la canal fou quan se soltà el tronc, en este cas concret provocant una desgràcia que no deixava de denunciar-se i avisar-se des del veïnat. Per saber més sobre la problemàtica dels troncs podeu consultar les publicacions dedicades a la defensa de la salut integral del barri: La lluita per la salut al barri I (1976-1985); La lluita per la salut al barri II (1986-1995) i La lluita per la salut al barri III (1996-2005).

***

Foto 6. El Curro amb les seues vaques. Vicente Esteve ha identificat al xic més jove com un dels Curros, un dels fills. L’home major no està identificat, encara pel context de la foto podria ser el pare. Vorem a la família en una foto de grup més endavant, en l’apartat de Comboi.

Vicente ens conta que el iaio de la seua dona, el tio Emilio Calafat també tenia vaques. I que al seu sogre en el moll li deien ‘el Vaquero’ per ser gendre de Calafat. Els oficis, com sabem, sovint es converteixen en sobrenoms que passen de pares a fills i filles, i fins i tot a gendres, nores, etc.

***

Foto 7. Foto de l’escola de xiquets de don Juan, ca. anys 60-70. En el centre tenim al mestre, don Juan [Juan Hurtado] molt elegant amb trage i corbata en un moment en què els mestres ja no anaven tan mudats. El primer que el reconegué en l’exposició fou Félix Moreno, que ha sigut alumne però no està en la foto. Després, al llarg de l’exposició, passaren molts més alumnes i es parlà molt de la seua faena com a mestre, se’l recorda amb molta estima i als seus més de noranta anys encara el reconeixen molt pel carrer. Vicent Esteve ha reconegut als germans Carrillo entre els xiquets: un és el que du ulleres i l’altre el que està vestit de negre darrere a la dreta.

Don Juan començà a ensenyar en l’escola particular de don Rafael, quan en el barri hi havia dos escoles nacionals i diverses escoles particulars en cases de mestres. Durant la República es feu una llei de coeducació (de xiquetes i xiquets junts) que s’implantà a poc a poc en diferents punts del país. La guerra suspengué l’escola i en el període franquista xiquets i xiquetes tornaren a les aules separats. D’altra banda, es continuà amb l’escola unificada, que mantenia alumnat de diverses edats en la mateixa aula.

La foto està en blanc i negre, però n’hem vist d’altres d’època semblant en color en esta mateixa escola, així que podria ser simplement una còpia en blanc i negre d’una imatge en color. Per don Juan i la seua família sabem que eixe fons era el de la seua escola al carrer Fontilles (actual número 12) i que, per tant, ja no correspon al període en què treballava a la de don Rafael. El que es veu al costat esquerre al fons era una estoreta que tenien posada –no sabem si per a les fotos– i comenten que el sòcol que es veu al marge dret estava pintat de verd.

Comboi

Foto 8. El Club de futbol de Natzaret, ca. anys 50. Sabem que fins a la instal·lació d’Arlesa els camps de futbol estaven en eixe terreny i que després estigueren durant molts anys sense camp per a jugar al barri, així que els tocava anar molt lluny.

El retor és don Eduardo Gual Camarena, el titular durant la riuada del 57 i tio de Pilar Camarena, la de la tenda de carn de cavall. Vicente Esteve ens conta una anècdota: diu que quan estaven en festes i es disfressaven la seua sogra duia un aventamosques i que amb ell pegava al retor.

Vicente ens conta també que després el camp va tindre gespa i que en front era on compraven la sarsaparrilla i les clòtxines, entre altres coses, de la tia Doloretes la Clotxinera, mare de Lolín.

***

Foto 9. L’entrada de Marazul, on rodava el tramvia de la línia 14. Per eixos arcs s’accedia a la part de la platja que tenia una concessió franquista a Marazul, que funcionava com a balneari i espai d’esports. Per a creuar eixes portes i entrar a eixa part de la platja era necessari pagar una entrada, així que en el barri era comú rodar un poquet més i entrar a la part pública.

La casa que es veu amb porxat i ombra just damunt del cartell publicitari “Palmera” del tramvia de darrere era el forn de la família de Félix Moreno, on feien pa, pastissets…

Els tramvies són més llargs del normal perquè tenen afegit el remolque “jardinera” que s’afegia en estiu, quan hi havia molt de trànsit a la mar.

***

Foto 10. Marazul i la seua platja, ca. 1940-50, foto d’Antonio Martín. L’edifici de l’esquerra és el balneari Marazul. Vicente Esteve ens explica que hi havia un fotògraf, Antonio Martín, que era el que feia totes eixes fotos, que era casat amb Carme Martí Igual, germana de Vicent Martí Igual, el que pintava els palmitos. I hi havia un altre Igual, Vicente Gómez Igual, que era net de la tia Salvadora la del Mercaet.

Antonio Martín era ebanista i tenia molta afició a la fotografia. Tristament, moltes de les fotos que tenia se les va endur la riuada de 1957 segons explicava ell. Va ser delegat del C/ Francesc Falcons en l’AVV durant uns quants anys, de la qual n’estava orgullós, com es pot vore en les seues intervencions a les sessions que podeu vore en vídeo a: Investigació “25 anys de l’Associació (1976-2001)” [col·loqui 1, primers minuts del vídeo de resum de les sessions].

***

Fotos 11 i 12. Fotos d’Antonio Martín. Altres dos imatges de la platja, paregudes a l’anterior i presses més o menys des del mateix punt. Vicente Esteve recorda la platja: anaves entrant i a poquet a poquet més profunditat i te veies els carrancs i tot per l’aigua tan clara.

***

Foto 13. Grup de dones i xiquetes a la platja, entre elles Angelita ‘la Ratera’ i Doloretes ‘la Barquera’, ca. 1940-1950. El primer que crida l’atenció són les dones completament vestides per anar a la mar i amb davantal –com era costum– i les dones majors que pareixien sempre de més edat perquè no hi havia dentadures per a substituir les peces perdudes i altres costums i qüestions de l’època. La majoria porten espardenyes de careta. Són tot dones, cosa que no sorprèn tenint en compte que en eixos anys la platja estava dividida per sexes.

Vicente Esteve ha reconegut a la tia Angelita ‘la Ratera’ –a la dreta i vestida de negre– que vivia en el carrer de la Pilota –actual Bernabé García–, enfront de lo que era Casa Madrid (Almacenes Madrid, Muebles Madrid… de Ramon Madrid). La tia Angelita era molt amiga de la iaia de Vicente, diu que eren les dos molt xicotetes i primetes, i que sempre anaven passejant per Moreres. Ell agarrava a la seua iaia al braç i li deia “eres com la Pilarica, pequeñica però molt grande!”.

També hem reconegut a la tia Doloretes ‘la Barquera’ –Dolores Martínez Arnau, especifica Castaño a l’article “La Santera de la ermita” (Periòdic Natzaret, n. 36, nov-des, 1988, p. 5)–, en primera fila amb davantal. Doloretes era l’encarregada de netejar l’antiga ermita. El malnom li venia de família, ja que creuaven a la gent amb una barqueta, pel lloc que després ocuparia el Pont de Ferro –desaparegut en la riuada del 49–. La història del Pont de Ferro és curiosa, plena de conflictes, retrassos i reparacions, podeu llegir-la molt ben documentada a Natzaret entre la mar i l’horta, pp. 213-220; també en el blog Marítimo de València trobareu esta publicació: Puente de Hierro de Nazaret. El puente que nunca se terminó. Per Castaño sabem que la Barquera nasqué aproximadament en 1876, així que si comptem que en la foto podria tindre uns 70 anys, estaria feta aproximadament a meitat dels anys 40 del segle passat. Diu Vicente que sempre anava vestida així “com una mongeta”, però que son pare deia que de jove era molt divertida. Castaño confirma en que era molt balladora. Era una dona molt valenta i completament dedicada a la Mare de Déu, a l’ermita i a Sant Ramon.

***

Foto 14. La família dels Curros, segurament en el seu terreny en un dinar familiar. Sabem que són els Curros per Félix, Vicente i Mercedes Tamarit –dona de don Juan– que els han reconegut. Més amunt havíem vist una foto del seu terreny i un altra amb el seu ramat de vaques. Vicente ens explica que anaven molt a la fira de ramat de Xàtiva i que el iaio de la seua dona anava amb el Curro, així que ella li feu una xaleco-cartera perquè duguera els diners ben guardats perquè eixa fira era molt important.

Mercedes pensa que els dos de darrere amb camisa clareta són els fills del Curro, el de l’esquerra el major i el de la dreta el xicotet, i pensa que en falta un altre.

***

Foto 15. Luisa i dos xiquets junt a la font del Claudier. Vicente Esteve ha reconegut a Luisa, la xica jove, filla d’Isabelín. Estan posant al costat de la font del Claudier –ara desapareguda– construïda en els anys vint per Antonio Peris Chilet el Ferrer i situada al carrer Major, a l’actual número 124, al corral de Simeón Fresquet Cantó. La tanca de la font fou destruïda pels bombardejos de la guerra i quedà al descobert. En 1948 es feu la placa que veiem parcialment a la imatge, Castaño inclou també una fotografía d’Antonio Peris Chilet i una de la Font, molt pareguda a esta, però que inclou la inscripció completa “Font del Caudier del 1948” (Nazaret y sus calles, pp. 71-72). La Font continuà donant servei fins que als anys 50 es construí en eixe terreny un nou edifici, on s’instal·larien els Almacenes Madrid o Muebles Madrid, de Rafael Madrid.

Popularment, la seua aigua era molt apreciada per les seues qualitats culinàries, es deia que les llegums es coïen sense necessitat de bicarbonat. Eren les anomenades “aigües de Garbí”, aigües soterrànies que manaven en molts pous i fonts particulars del barri, com la de Casa Piula o la de Vicente Roig el Barbero, que la comercialitzava a un xavo el cànter (Nazaret y sus calles, pp. 71-72).

***

Foto 16. Germanes Ibanco, ca. 1960-70. Són, segons confirmà la seua descendent, Vicen Bonet Roig en la pàgina de Facebook “Amigos de Paco. Fotografías antiguas del barrio de Nazaret” (17-8-2023), Adelina “la de Pardalo”, Amparo, Luisa i possiblement Leonor. Estan davant d’uns dels edificis del Grup Stella Maris (dit “Katanga”).

“Ibanco” era un dels cognoms més habituals en l’antic Natzaret, quan era un poblet entre la mar i l’horta; per exemple, al número 54 del carrer Major estava la “Droguería-perfumería Hermanas Ibanco”, que no tenien relació directa amb este germanes, i moltes famílies més.

Pareix que vagen totes de dol, com moltes dones majors en aquells temps.

*

Festes

Foto 17. La banda del Casinet, ca. anys 50. En la façana, per l’esquerra, la segona porteta per l’esquerra conduïa a l’escala del Casinet. La foto està feta al carrer Major, on estava el Casinet: carrer Major, número 92, es va tombar en 1982. La va construir el mestre d’obres Melchor Doménech a principi del segle XX (Nazaret y sus calles, p. 63). Estava al costat de l’edifici blanc que queda a la plaça, on està l’estanc, enfront del desaparegut refugi. Vicente Esteve ens explica que al costat també estava Pacios, la Practicant, i que l’abanderat era el pare de Vargas, un amic seu que després també portaria la bandera.

Com explica Castaño, l’edifici del Casinet tingué diverses ocupacions: des de magatzem de mobles i escola infantil a menjador d’Auxili Social després de la guerra. Abans de guerra es feia ball, animat per la banda de la Punta, a la que també pertanyien alguns veïns de Natzaret (Nazaret y sus calles, p. 63). Vicente Esteve se’n recorda del seu ús com a Auxili Social:

“I baix en la nau estava l’Auxili Social, on anaven els catequistes i ens donaven berenar, ficaven pel·lícules de Jaimito, i ens donaven uns punts que després canviaves per una tómbola i tal. I jo vaig traure de la tómbola una bufanda negra per a m’auelo Barraca. M’auelo Barraca era excombatent de la guerra de Cuba i em contava moltes coses de Cuba i alguna cançoneta: “Aquello era un delirio / cuando el jefe nos mandaba / Arriba soldados míos / rompan fuego y viva España”. En Cuba era la costum de quan se moria algú de cantar rodejant el taüt: “Yo no voy a tu velorio / si no me das tu café, café…”

A l’altre costat, en el número 94 es posaria la primera farmàcia del barri (Nazaret y sus calles, p. 63). Podeu trobar més informació sobre la música a Natzaret i la Punta a: Natzaret entre la mar i l’horta, pp. 279 i següents.

***

Foto 18. Els Reis Mags, ca. anys 50-60. Un grup molt gran de xiquets i xiquetes posant per a la foto amb alguns adults i tres reis mags entre la multitud, dalt a la dreta. Hem ensenyat esta foto a vàries persones però no hem aconseguit situar eixe edifici ni reconeixem les persianes. En la porta pareix que pose “Acción”, així que una possibilitat és que siga una seu d’Acción Catòlica.

Al vore estos xiquets i xiquetes tan mudats, Luisa la Practicant se’n recorda de l’abric que tenia ella quan era xiqueta: “Jo tenia un abrigo… ma mare me feu un abrigo blau marino hasta els peus i darrere duia fuelles, estava aixina doblat i tenia aixina raere ple de botons, botons d’ixos marins metàl·lics. I les insígnies de mariner. El de Lahoz, la farmàcia Lahoz, d’ací d’allà, el pare, que ja ha faltat, me feia: Luisita, te’n recordes del gaban que duies tot ple de botons?”.

***

Foto 19. El repartiment dels Reis Mags, ca. anys 50-60. Una altra foto del Rei, en este cas del repartiment de regals. El xiquet que està esperant el seu tan mudat i formal és el fill de Castaño.

***

Foto 20. Festes del carrer Ifach, ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats a l’ermita antiga, ca. anys 40-50, abans de 1957, agost. Esta ofrena es feia durant les festes del carrer Ifach, com a part de les celebracions de la “Festa grossa”, és a dir, de la Mare de Déu d’Agost. No podem datar la imatge amb exactitud perquè no hem pogut reconèixer ningú, però sí sabem que és anterior a la riuada de 1957, moment en què l’ermita deixà de funcionar a causa dels danys estructurals produïts per l’aigua. Vicente Esteve, que ha reconegut l’Ofrena, ens conta que quan la feu la seua dona li tocà dur un parxe en la cara perquè li havia picat una abella o un altre insecte. Vicente recorda que anava del bracet amb un tal Ibanco.

En Natzaret entre la mar i l’horta, Ramon Arqués i Antonio Sanchis (pp. 81-82 i 108-114) expliquen que l’ermita vella, és a dir, l’ermita que veiem a la imatge estava dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats. En 1780 José Fuster havia fet un altre oratori –predecessor de l’ermita– però només tenia 9,18 metres quadrats. Eixa situació feia que la població i els estiuejants preferiren desplaçar-se fins al Grau o anar a l’ermita del Molí de la Misericòrdia, malgrat que per arribar des de la platja havien de recórrer un camí de terra polsós –o enfangat, segons l’oratge– en carruatge o a peu, un tram que costava uns trenta minuts caminant i a més mudats per anar a missa! (p. 82). Per millorar les condicions dels feligresos, Josefa Sufor “la Mongrella” decidí erigir una ermita –ara sí, la nostra ermita vella– que finalment es construí en 1796 “amb la col·laboració sobretot d’algunes de les famílies benestants però també de la resta del veïnat, havia convertit la zona molt més confortable per gaudir-hi les temporades de primavera i estiu i digna de la categoria dels nous moradors” (p. 81). Castaño també dóna alguna informació sobre l’ermita que podeu consultar en Nazaret y sus calles, pp. 66-67.

***

Foto 21. Processó de la Mare de Déu dels Desemparats pel carrer Major, ca. anys 40-50. El carrer Major es reconeix fàcilment per les vies del tramvia, i la Marededéu de Natzaret pel nuvolet i els angelets sobre els que està la Verge. Sobre la Mare de Déu, Vicente Esteve ens deia “diuen que la que es va perdre en guerra era més bonica que la d’ara. Però la d’ara… jo n’he vist moltes, però és que la dolçor que té la nostra no li l’he vista a cap altra. Passa igual amb la Pelegrina d’ara d’Octavio Vicent, a mi no m’agrada, com a obra d’art bé, però és altiva, no té ixa dolçor”.

Vicente Esteve va compartir nosaltres el poema que li escrigué a la Mare de Déu de Natzaret per al seu 50 aniversari:

“Verge Santa de l’ampara,
mare i regna sobirana
de cel de terra i de mar
i patrona singular
de la pàtria valenciana.

Quan te veig en ta capilla,
Mareta, cosa més bella
sembla que no pot haver.

Però més me maravilla
quan te veig per lo carrer,
quan creues nostra ciutat:

Cavallers, la Bolseria,
el ampli i típic mercat,
en fi, quan en veritat
em fas plorar d’alegria.

Hui Natzaret demostra
la seua fe incontinguda
hui eres Verge més nostra
hui tot el barri se postra
donant-te la benvinguda.

Aleshores el meu cor
no sap si riure o plorar
al vore’t, Mare, passar
baix una pluja de foc.

I és que tant d’amor
com té
la teua imatge
i reculls baix lo teu mant
tanta fe
que estic mirant-te i no sé
si és que me ploren els ulls.

Inspires, Mare de Déu,
algo que jo no sé dir,
un misteri que no es veu,
però que es dixa sentir,
i aplega fins al cor meu.

Ací estic hui perquè t’idolatre,
perquè te vull de tal manera,
que per a mi no hi ha en lo món
altra com tu, Santa Patrona.

I si algú davant de mi,
la teua imatge ofenguera,
per la Glòria del teu nom,
te defenc com una fera.

Natzaret que en tu confia,
de fe mariana renaix
ordenant-te pleitesia
i que l’ampares baix el teu mant
Verge Maria,
Verge Santa de l’ampar,
de mar, de terra i de cel,
en esta barrià valenciana
hui brilles com un estel
que mos guia i agermana.

I així hui tots units com veïns,
com germans, com estem,
podem dir en forta veu:
“Visca la Mare de Déu,
patrona dels valencians”.

***

Foto 22. Processó de la Mare de Déu dels Desemparats “Peregrina” de nou pel carrer Major, ca. anys 40-50, abans de 1957. Es tracta d’una processó de la Peregrina durant una visita al barri. Si en la foto anterior es veia el núvol blanc en la base de la imatge, ací veiem un disseny completament diferent que ens ajuda a saber que no es la de Natzaret.

***

Foto 23. Una altra imatge de la processó de la Peregrina feta des d’un poc més avant, ca. anys 40-50, abans del 57. Ací podem vore un altre punt de vista de la mateixa escena: dones, xiquetes i un únic xiquet vestits amb roba tradicional. Possiblement l’home que es veu dret cara a la Mare de Déu li estiguera recitant gojos. Van tots molt mudats per a l’ocasió i el carrer està arreglat amb cobertors que pengen dels balcons. Les xiques a més porten flors, potser per l’ofrena posterior.

Vicente recorda que durant esta visita l’entraren a l’ermita i també a la mar –com es veu a la següent foto–, així que es pot datar abans de la riuada del 57, com qualsevol activitat que implicarà l’ús de l’ermita.

***

Foto 24. Processó de la Mare de Déu dels Desemparats “Peregrina”, en la mateixa ocasió que la imatge anterior, ací dins de la mar, ca. abans de 1957. Vicente Esteve recorda amb emoció que de tots els que l’entraren a la mar, ningú no es constipà. Conta també que el pare del Roget estava molt mal i li la dugueren a la porta de sa casa.

***

Foto 25. Record de les Clavariesses de la Festa de les Filles de Maria, la Punta, 12 d’octubre de 1940. Luisa la Practicant ha reconegut al rector, assegut al centre-esquerre: és don Ranulfo [Roig Pascual], rector de la Parròquia de la Punta, de qui es parla i es citen textos en Natzaret entre la mar i l’horta, pp. 271 i ss. Estan davant de l’església, que com sabeu rep el nom afectuós de “la Catedral de l’Horta”. Luisa també ha reconegut a Pepita “la Garrira”, la primera de la primera fila, comptant per la dreta i, al seu costat, està “la Reineta”. Darrere, dreta, la que fa cinc per l’esquerra –penúltima abans d’arribar a la Puríssima— està Carmen, tia del forn de Rafelet. Incloem esta foto perquè la proximitat entre la Punta i Natzaret, ben coneguda per tots i totes, feia que participaren dones dels dos llocs.

***

Foto 26. La Puríssima de Natzaret col·locada a l’altar major de l’ermita per a celebrar la seua festa, ca. anys 50-57. Una imatge curiosa perquè l’interior és de nou l’ermita, però la imatge no és la Mare de Déu dels Desemparats, la titular actual, sinó la Immaculada Concepció. Vicente Esteve recorda que la de la Puríssima en el 57 no s’arribà a fer la festa perquè vingué la riuada. Així i tot encara la passejaren pel Canal, que tenia muntonades de fang. La dugueren pel camí de les Moreres fins a la Barraca.

Vicente ha reconegut a la Borrellona, la segona xica de l’esquerra. Ens conta que el tio Borrelló, tio d’ella, feia obres i és qui regalà el tronc on se tallà la imatge de la Mare de Déu (ja que la donada per “la Mongrella”, impulsora de l’ermita en el segle XVIII desaparegué en guerra). En la primera fila també, la primera per l’esquerra és la de Paco el Lletero, que vivia enfront mateix de les Borrellones, en el carrer Major, prop d’on està el Consum. Darrere del xiquet i de la xica de la dreta es pot vore la bandera de la festa de la Puríssima.

***

Foto 27. La joventut de la Falla Major de Natzaret, ca. a partir de 1954. Com que el trage negre oficial de faller no s’implantà fins a l’any 1954, esta imatge és necessàriament posterior. En funció de l’any podria ser la “Falla Major de Natzaret” (de 1946 a 1962) o la “Falla Major Moraira” (a partir de 1963), ja que canvià de denominació diverses vegades des que començà la iniciativa en 1915. Luisa ens explica que són el grupet de xicons que feren la falla gran. El primer per la dreta és Alfonso, “Alfonsito”.

Vicente Esteve recorda com ha canviat la roba dels fallers, i diu que abans anaven amb eixos trages negres i del malbaratament que suposava gastar només eixos hi havent tanta varietat. Ens parla també de la importància de combinar bé els elements en funció de l’època de la que es va vestit o vestida per evitar que el vestuari tradicional parega una disfressa.

*

La riuada de 1957

Foto 28. Juan Castaño durant la riuada de 1957. En el text “Foto de la riada 1957. El personaje es Juan Castaño regresando a su casa después de una salida de inspección a sus familiares de la calle Baja del Mar”.

Vicente Esteve diu que ahí darrere, on hi ha tantes palmeres, és on estava el Casino República. Allà a la punta del barri, al final del carrer de Baix.

***

Foto 29. Fotografia feta per Miquel Pomar Bellafont “el Mallorquí”; aportació de la filla, Amparo Pomar. “Entrada a la calle Mayor desde el solar de Katanga y el inicio del camino de las Moreras, en primer termino el bar de las Moreras, entonces Casa Tito”.

Amparo Pomar ens explica que a son pare li deien “el Mallorquí” pel seu origen, però també perquè a més a més anava embarcat en el baixell que feia la ruta València-Mallorca i al que també s’anomenava “el Mallorquí”. Agraïm moltíssim l’aportació d’Amparo, que va prestar les seues fotos perquè foren digitalitzades i formaren part de l’arxiu de l’Associació, un regal de valor incalculable per al barri i per a les pròximes generacions. Les fotos que corresponen a la seua aportació familiar i que feu son pare, Miquel Pomar, són els números 29, 32, 33 i possiblement també la 34].

Tenim la sort de poder consultar el seu relat vivencial de Castaño directament en este text publicat al periòdic Natzaret en el amb motiu del 40 aniversari de la catàstrofe, concretament en el número 80, setembre-octubre de 1997, p. 7. Reproduïm ací només alguns paràgrafs de dos moments de la narració:

“En torno al 40° aniversario de la Riada

El 13 y 14 de Octubre del presente año 1.997 se cumplió el 40° Aniversario de la gran catástrofe que Valencia sufrió por las inundaciones de la riada del Turia en 1.957.

El barrio de Nazaret, entre otros muchos, quedó marcado por la furia de las aguas que a su paso arrastraban toda clase de maleza y animales. En las primeras horas de la madrugada del Lunes día 13, llegaban al barrio la turbias y turbulentas aguas invadiendo sus calles, cuyo nivel alcanzó más de dos metros en las zonas más bajas.

Fué un mes de Octubre muy lluvioso y con la entrada del Otoño se había declarado una epidemia de gripe muy maligna, que fué bautizada por “La fiebre asiática”, achacándola a un virus llegado de los países del este. Afectó a las personas de más edad y a los que padecían de las vías respiratorias, y en aquellas fechas la riada pilló muchos enfermos en la cama. Los más jóvenes se libraron a base de coñac y Fernet-Branca”.

*

“En el alero de mi balcón se había refugiado una respetable serpiente y con alguna dificultad pude matarla rompiendo el cómodo rosco que formaba el reptil, siendo arrastrado por la corriente.

En mi casa se refugiaron 14 personas entre familiares y vecinos.

Pronto se agotó y quedó vacía la despensa, comiendo incluso el arroz que por estar apolillado lo teníamos destinado para las gallinas de mi suegro.

El balcón de la casa era mi atalaya, desde el que se observaba la importancia del caudal a su paso por mi calle Alta del Mar”.

(…) Continua llegint ací, p. 7: Periòdic Natzaret n. 80, setembre-octubre 1997.

***

Foto 30. Cantarranas, ca. 1957. El Grau, l’antiga zona de Cantarranas, que havia desaparegut pels bombardejos de la guerra civil. Castaño explica que a l’altre costat del descampat (cantó dret de la foto) hi havia un quartell de la guàrdia civil i que allí s’organitzava el repartiment de mantes i menjar. Trobem la referència en el mateix article de Castaño citat en la foto anterior: “En torno al 40° aniversario de la Riada” al Periòdic Natzaret n. 80, setembre-octubre 1997, p. 7:

“Las primeras ayudas de alimento fueron pan recién elaborado en los buques de la armada durante su travesía de la base naval de Cartagena al puerto de Valencia.

Fué repartido en la comandancia de marina, en la que se formaban largas colas de gente hambrienta y muchos de ellos se comían el pan antes de llegar a sus casas.”

L’edifici que es veu al fons a l’esquerra encara existix, és l’edifici d’Astilleros. Al costat dret es veu el Túria creuat pel pont d’Artilleros. Veient la foto, Mercedes Tamarit se’n recorda del Pont de Ferro, el que s’endugué l’aigua al 49.

Foto 31 [documents auxiliars de la foto anterior]. En esta segona imatge podeu vore una composició amb una fotografia recollida per Castaño del diari –esquerra– i d’una foto aèria de 1956 –dreta–, corresponent al vol americà sèrie B, treta de la web de l’Institut Cartogràfic Valencià. En la primera es veu l’antic solar de Cantarranas, ocupat per la Comandància de Marina (edifici semicircular), Quartell de la Guàrdia Civil i altres (vore comentari manuscrit de Castaño a peu d’imatge). En la segona, veiem des de dalt l’edifici, el descampat on estava la gent fent cua en la foto anterior –al sud-est de l’edifici quasi semicircular de la Comandància– i un poc més a l’est està l’edifici d’Astilleros, també està visible el Pont d’Astilleros però no él de Ferro, que ja havia desaparegut.

***

Foto 32. Riuada de 1957, el carrer Major, 18, aproximadament. Fotografia feta per Miquel Pomar Bellafont “el Mallorquí”; aportació de la filla, Amparo Pomar. Ací tenim una primera foto feta des del carrer Major durant la riuada, quan encara estava tot ple d’aigua enfangada. Concretament, des del mirador de la casa de Miquel Pomar, al carrer Major, 23, al segon pis. Eixa entradeta que es veu un poc més avant a l’esquerra és la de l’Estacioneta, la vorem millor en les pròximes fotos. És una imatge impressionat i veritablement catastròfica que mostra l’altura a la que passava l’aigua i la gravetat de la tragèdia. Mirant la casa cantonera de l’esquerra –que encara està en peu en l’actualitat, encara que amb modificacions– es veu el que pareix una façana en dos colors, però no ho és: la part fosca indica fins a on havia arribat la corrent.

***

Foto 33. Una altra foto dels efectes de la riuada des del mateix lloc aproximadament. Fotografia feta per Miquel Pomar Bellafont “el Mallorquí”; aportació de la filla, Amparo Pomar. Veiem ara el mateix lloc després del pas de l’aigua, ja no està inundat però la riuada ha deixat tones i tones de fang que després s’haurien de netejar amb molta paciència i esforç. Ací ja es veu un poc l’Estacioneta per darrere de la casa de l’esquerra.

***

Foto 34. Dos homes i una dona davant de l’Estacioneta després de la riuada. Fotografia feta per Miquel Pomar Bellafont “el Mallorquí”; aportació de la filla, Amparo Pomar [pensem que forma part de la mateixa donació, però en este moment no podem confirmar-lo]. Tenen roba estesa i encara hi ha aigua creuant el carrer. Dalt no es veu, però en el reflex de l’aigua es pot vore un poquet del nom de l’estació “Nazaret”. Vicente Esteve pensa que enfront de l’Estacioneta encara està mig borrat el cartell “Ciclos Navarro”, on ell entrà d’aprenent als 14 anys. La història dels edificis del barri i dels seus usos es també la de les persones que els han habitat i la de les transformacions socials que han anat modificant les condicions de vida, algunes amb grans esforços col·lectius.

*

El refugi

Fotos 35 i 36. El refugi de la guerra civil quan era “jardí”, 19 de maig de 1994. Dos imatges de l’estat del refugi en maig de 1994, quatre mesos abans del seu enderrocament. Moltes persones ens han parlat del refugi, de com s’amagaven dins sent xiquets o xiquetes, de tota la brutícia que arribà a amuntonar. El refugi es va convertir en un conflicte social que es resolgué enderrocant-lo. Abans de prendre eixa decisió es tractà d’ajardinar-lo, la primera vegada en 1976, sent regidora de neteja i jardins Pepita Ahumada [ja apareix breument esmentat com a únic jardí del barri en el butlletí de “1976/11/28 Hoja informativa n. 6”, que es pot consultar a: Fulles informatives, cartells i més (1976-2021)]. Hui potser es resoldria d’una altra manera, com s’ha fet amb altres refugis recuperats de la ciutat.

***

Fotos 37 i 38. L’enderrocament del refugi en dos imatges. Davant del carrer Major, 92, setembre de 1994. La casa blanca que veiem darrere encara es conserva, servint d’habitatge i de local comercial baix amb l’estanc. Es tracta d’un edifici molt robust, construït fent servir per als ciments les restes del Lazareto. Va pertànyer a la família Monfort, que fins al començament de la Segona República venia a estiuejar. En 1931 passà a ser l’escola de doña Emilia fins la guerra. Durant la comtessa serví com a hospital de sang i magatzem. Després una part del local passà a ser la tenda de Vicente Alfonso “l’Alcalde” i la seua dona “la tía Elisa”, que arribaren a un acord amb l’escola. Després la part de dalt la comprà la família Pacios i la tenda de “l’Alcalde” es va convertir en l’estanc. Pacios la Practicant tenia allí la seua seu (Nazaret y sus calles, pp. 63-65).

*